1908-2008: Cent anys del Palau

1908-2008: Cent anys del Palau

Del 20 de febrer al 25 de maig

Entrada gratuïta. Caixaforum, Av. Marquès de Comillas (Barcelona)

…

Amb motiu del centenari de la construcció del Palau de la Música Catalana, Caixafòrum ha organitzat una exposició que fa un recorregut per la història i el significat d’aquest espai.

…

Cent anys del Palau és una exposició audiovisual, amb cinc pantalles gegants col·locades dins una sala petita i fosca: tres pantalles a cadascuna de les parets del recinte i dues pantalles damunt el terra.

De bon principi, si el visitant entra a l’exposició, la sala convida a marxar. Un lloc en la penombra i silenciós que pot tirar enrere tothom que visiti l’exposició amb infants o que no hi vegi gaire bé. D’altra banda, totes aquelles persones que decideixin endinsar-s’hi hauran d’anar a la cerca d’uns auriculars per tal de poder escoltar el so dels audiovisuals i així conèixer quelcom més del Palau.

…

Els vídeos que es projecten a les dues parets de costat i costat de l’entrada, però, no expliquen res. Només són fragments dedicats als concerts i artistes que han visitat el Palau. Molt probablement, després d’escoltar deu minuts d’un recull de cançons, el visitant considerarà que ja ha perdut prou el temps i marxarà i, per tant, no arribarà a l’audiovisual situat just davant de la porta d’entrada, l’únic que val la pena de tota l’exposició.

El Palau inolvidable és el nom d’aquest audiovisual, un petit reportatge d’uns dotze minuts de durada que fa un recorregut per la història del Palau. El reportatge toca tots els aspectes del Palau, i ens el presenta tant a nivell d’obra d’art com a seu cultural i viver de la vida col·lectiva i associativa catalana. Amb un llenguatge planer, El Palau inolvidable explica perquè el Palau és molt més que un monument o un edifici bonic.

…

La resta d’audiovisuals -els dos del terra- es dediquen a les formacions que han cantat al Palau i als seus detalls arquitectònics, però tampoc aporten res de nou al visitant: són una mera recol·lecció d’imatges acompanyades de cap explicació que pugui fer entendre perquè és tant important la quantitat d’artistes que han visitat el Palau ni perquè l’arquitectura de l’edifici és tan excepcional. S’obliga a que el visitant pari esment en uns aspectes que llavors no se li expliquen. “Pareu atenció, això que us ensenyem és important”, semblen dir les grans pantalles. Però perquè és important o destacable? Aquesta és una pregunta que el pas per l’exposició no aclareix.

…

A vegades, la voluntat de fer quelcom innovador i modern, lluny de facilitar la transmissió de coneixement, fa que el resultat sigui una exposició bastant inútil per tothom que no es pari a escoltar l’audiovisual El Palau inolvidable. D’altra banda, si la nostra intenció és concentrar tot el contingut en un únic audiovisual, potser ens hauríem de plantejar si en lloc de muntar una exposició no seria millor gravar un reportatge i distribuir-lo.

Agence Europe, Marina i Lídia Gazzo

Dimecres 7 de maig. Avui les germanes Marina i Lídia Gazzo, aprofitant que són a Barcelona per a recollir un premi que els ha atorgat Aula Europa, vindran a la UAB per fer una conferència sobre l’Agència Europa. Els alumnes del grup 01 de Periodisme Cultural hi ha d’assistir. Per què?

Aquesta és una pregunta que segurament molts dels alumnes que hi havia dins la Sala de Graus s’han fet en algun moment al llarg de la conferència. Per què els alumnes de Periodisme Cultural han d’assistir a una xerrada sobre l’Agència Europa? No els hi interessaria més als alumnes especialitzats en Periodisme Polític?

…

Les germanes Gazzo arriben tard. Demanen disculpes a l’auditori i prenen lloc. Comença la conferència.

Les Gazzo parlen de l’Agència Europa, del seu funcionament, de la seva història i de les fonts de finançament. També parlen de quines qualitats hauria de tenir tot periodista que volgués treballar a l’Agència i cobrir l’actualitat europea; quines són les fonts d’informació més habituals dels periodistes i com s’organitzen en el marc de l’Agència.

Ha passat gairebé mitja conferència i continuo sense saber veure com puc relacionar l’Agència Europa amb l’assignatura de Periodisme Cultural.

…

Les germanes continuen parlant i, de sobte, fan un aclariment: “L’Agència és europea, i no pas nacional de cap Estat“.

Estan parlant, potser, del naixement d’una identitat europea? D’una cultura europea?

Podem pensar que la creació de la Comissió Europea del Carbó i l’Acer (CECA), amb la qual va néixer l’Agència Europa, va ser el principi d’una cultura europea, els primers passos que es van fer per aconseguir que els habitants d’Europa assumissin una nova identitat, que a més de ser catalans, o francesos, o belgues, fóssin també europeus.

La identitat d’una persona va lligada a la seva cultura. Quan neix una identitat, neix també una nova cultura associada a ella. I l’Agència Europa, des de 1953, ha apostat per aquesta nova cultura.

…

Les germanes Gazzo han explicat que, durant els inicis de la CECA i altres institucions, feia falta una agència especialitzada que cobrís les seves informacions, ja que no n’hi havia cap, i també calia “un compromís cap a Europa“. Feia falta creure que cobrir aquelles informacions era important perquè interessaven a persones europees.

Aquesta identitat i aquesta cultura europea, amb el pas dels anys, s’han anat refermant i ampliant, cada cop han calgut més periodistes per cobrir la cada cop major informació que les institucions europees produeixen. Ara ja hi ha portaveus de la UE que canalitzen la informació cap a l’Agència, es fan conferències i també rodes de premsa. Aquest progressiu augment d’atenció cap a la UE ens demostra que aquesta identitat europea prospera.

…

Marina i Lídia Gazzo també ens parlen dels lectors dels butlletins de l’Agència: “Tenim un públic lector molt interessat en el que passa a la UE, lectors de totes les nacionalitats”. Així doncs, arreu del continent hi ha persones que creuen en aquesta nova identitat i que la senten com a seva.

…

Potser sí, doncs, que la conferència de les germanes Gazzo tenia alguna cosa a veure amb el periodisme cultural. Però potser també, si haguéssin centrat la seva xerrada en aquesta cultura europea, més enllà de limitar-se a mencionar-la, el seu auditori hauria trobat la conferència més interessant.

Taltos: Las brujas de Mayfair, Anne Rice

Taltos és un llibre escrit per Anne Rice -autora d’obres com Entrevista amb el vampir i una còrrua de llibres més de caire similar- i, com a tal, segueix la línia de les altres novel·les de l’autora.

…

A Taltos Rice ens introdueix en la vida de dos tipus de personatges fantàstics més: els Taltos i les bruixes. D’una banda, coneixem a Ashlar, un ric fabricant de nines que s’ha construït un imperi empresarial. Ashlar, però, no és un humà, sinó un Taltos amb més de tres mil anys de vida i experiències a les espatlles. D’altra banda, l’autora ens introdueix en la vida de la família Mayfair, una família de bruixes i bruixots a la qual pertànyen Rowan Mayfair i el seu marit Michael Curry.

A partir d’aquests tres personatges, Rice va entreteixint una història dinàmica i que succeeix a bon ritme. En realitat, el llibre ens presenta dues històries independents -la d’Ashlar i la de la família Mayfair- que es van desenvolupant alternativament al llarg dels capítols de la novel·la per arribar a confluir al final. A vegades, a aquestes dues històries se n’afegeix una tercera protagonitzada pels membres d’una ordre secreta, Talamasca.

Aquest ritme àgil i dinàmic, però, queda aturat en el moment en què Ashlar explica la història de la seva vida. Rice, en lloc d’anar introduïnt de mica en mica la vida del personatge, ha optat per condensar-la tota en dos capítols que s’acaben fent llargs i pesats per al lector. Si l’autora volia transmetre la sensació d’eternitat d’Ashlar, sens dubte que ho ha aconseguit, però des del meu punt de vista és una pífia descomunal.

A banda d’això, la trama és interessant. L’autora sap jugar amb el lector, amagant informació alhora que fa avançar la història, i així aconsegueix mantenir una mínima tensió, sap com mantenir viva la curiositat del públic.

…

Taltos no és la gran novel·la de la història. Lluny de ser una d’aquelles obres que romanen en la memòria col·lectiva, s’apropa més a un llibre que conté tots els ingredients necessaris per fabricar un culebrot. A Taltos el lector hi trobarà amors i desamors per tots cantons, personatges atractius i poderosos i personatges lleigs i desgraciats. Tampoc hi poden faltar la mort, les riqueses, ordres secretes i passats obscurs. Gairebé es podria afirmar que Taltos és una d’aquelles novel·les que s’han escrit per aconseguir un èxit de vendes.

Malgrat tot, l’obra és entretinguda; una d’aquelles novel·les de moltes pàgines però de fàcil digestió que ni es recomanen però tampoc es deixen de recomanar.

És possible un altre periodisme cultural? Parlen els crítics

Divendres 9 de maig, últim dia de les II Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats de la UAB. Falten cinc minuts per tres quarts d’onze del matí i la primera conferència del dia, prevista per dos quarts en punt, és a punt de començar. Com sempre, van tard.

…

La porta de la Sala de Juntes s’obre i tots els estudiants que esperaven per a la conferència entren i es comencen a asseure. Al seu darrere, entra José María Perceval, moderador de la sessió, i els tres convidats: David Castillo, crític de l’Avui; Toni Vall, crític de cinema; i David Vidal, professor de Literatura i Periodisme de la universitat.

Abans de presentar la jornada, Perceval fa un recorregut per les seves peripècies en unes conferències de València. Acabat el preàmbul, dóna veu als convidats no sense abans afirmar que, per a ell, la cultura hauria d’estar en un oci renovat, “en la reorganització de l’oci”. “Plantejo una opa de la cultura cap a l’oci“, reafirma.

…

David Castillo pren la paraula i, enllaçant amb el discurs del moderador, explica com fa anys la secció de cultura dels diaris es va acabar fonent amb la d’espectacles. Ara, ens diu, s’està plantejant una macrosecció que inclogui també televisió. Castillo parla de què és cultura, de quina és la situació de la cultura en el periodisme i de quina hauria de ser la formació dels professionals que escriuen sobre cultura als diaris: periodistes o humanistes? El convidat acaba la seva intervenció amb una d’aquelles frases lapidants tant pròpies d’aquestes jornades: “Un escriptor pensa d’un crític literari el mateix que un fanal pensa d’un gos que va a pixar-se-li“.

…

És el torn de David Vidal, professor de la UAB. Malgrat no expliqui res, la seva intervenció és decisiva: recorda que els assistents a la sessió esperaven que se’ls parlés de la crítica, cosa que no s’està fent. Vidal encarrila la jornada amb unes quantes preguntes: quina funció compleix avui la crítica? Quina diferència hi ha entre crítica acadèmica i crítica periodística? La crítica és només per divertir-nos o hi ha alguna cosa més? Una molt útil tocada de cresta.

Castillo reprèn la paraula per dir que, per a ell, la crítica compleix una funció bàsicament orientativa. I afegeix: “Avui en dia vivim en el periodisme de quadratín, on el que és important és quadrar. No crec que els continguts visquin un bon moment”. Ni tampoc la crítica, sembla voler dir-nos.

…

I arriba el moment de Toni Vall, crític de cinema i únic ponent que centra la seva intervenció en el que s’esperava: la crítica.

“Jo faig crítica per passar-m’ho bé”, comença dient Toni Vall, que continua citant als autors de Cahiers du cinema: “La crítica és una eina per millorar el cinema, i millorant el cinema es pot millorar la vida“. “Potser és molt romàntic -reconeix-, però és la visió que trobo més estimulant”.

Vall explica què cal per poder ser crític de cinema, i cita quatre requisits: el gust pel cinema, el disfrutar parlant-ne, haver vist moltes pel·lícules i saber escriure.

Vall es presenta com a seguidor fervorós d’una “crítica apassionada i convençuda, i no d’una crítica escèptica on només s’expliqui l’argument”. Per ell és imprescindible que el lector sàpiga si a l’autor de l’article li ha agradat l’obra o no: “El crític ha de mullar-se, explicar què li ha passat i què ha sentit”. Més endavant, Vall reblarà el clau dient: “Si se li ha de fotre una òstia [a una pel·lícula], se li fot, però amb un esperit constructiu i amb respecte”.

El crític també parla de quina pot ser l’estructura d’una crítica i quins aspectes s’haurien de tocar per acabar desembocant en l’actitud que ha de prendre el periodista al fer una crítica: “Crec que s’ha d’ésser intens, la paraula és intens”.

Vall tanca la seva intervenció destacant la gran llibertat que ofereix la crítica en comparació amb la resta de gèneres: “La crítica et dóna unes ales que altres gèneres no et dónen”.

…

Tancades les intervencions dels convidats -i del moderador-, es passa la paraula als assistents. El públic parla de les possibilitats que ofereix Internet per democratitzar la crítica, suggerència que diria molesta bastant a Castillo. “Tot el que hi ha a Internet és pornografia”, ofereix com a resposta.

Els assistents també parlen de la injerència d’anunciants en la crítica, i també de les imposicions de la mateixa empresa periodística, en tant que grup amb interessos en editorials o altres sectors, per exemple. Els convidats no ho no neguen pas, i Vall deixa anar una reflexió que em sembla interessant: “[Quan fem una crítica] s’ha de tenir present que estem parlant d’un producte comercial en el qual una empresa hi ha dipositat unes esperances comercials“.

…

Acabada la intervenció del públic, es tanca la primera conferència del dia. La sala de juntes es buida i tothom es llença cap a una taula on hi ha cafès, infusions i aigües. “Cafè i pastes”, resa el programa de les Jornades. Enguany, però, no hi ha pastes, ni tampoc croissanets de xocolata. Llàstima.

Malgrat de Mar, del 10 al 17 de maig

• Concert coral a càrrec de l’Aula de Música Contrapunt. Dissabte 10 de maig, a dos quarts de set de la tarda a la capella de l’Antic Hospital.
• Cantada d’havaneres a càrrec del grup Bergantí amb motiu del 125è aniversari de La Barretina. Diumenge 11 de maig, a les set de la tarda a la plaça J. Anselm Clavé.
• Concert de música a càrrec de l’Escola de Música Ca l’Arnau amb motiu del 125è aniversari de La Barretina. Dissabte 17 de maig, a les set de la tarda a la plaça J. Anselm Clavé.

Revistes: l’alternativa cultural

Dijous 8 de maig, segon dia de les Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats que se celebren a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Quan falten cinc minuts per tres quarts d’onze del matí, les portes de la Sala de Graus de la facultat de Ciències de la Comunicació es tanquen.

Tate Cabré, periodista cultural, guionista i professora de la UAB inuagura una conferència que ja fa deu minuts que hauria d’haver començat: Revistes, l’alternativa cultural. Els participants són Robert-Juan Cantavella, cap de redacció de la ja desapareguda Lateral; Óscar Fontrodona, director de la també desapareguda Ajoblanco, i, en substitució del director de Quimera, Jordi Carrión, hi ha David Barba, col·laborador de la revista i d’El Viejo Topo.

..

Comença el debat. La Sala de Graus és bastant plena, sobretot si comparem les poques cadires buides que hi ha avui amb l’assistència mínima que hi va haver a la conferència d’història del jazz d’ahir a la tarda. El públic és jove, d’uns vint anys, i en la seva gran majoria estudiants de periodisme. L’ambient és distès i els ponents semblen tranquils i relaxats. “Si no fos per David Barba -bromeja Fontrodona- això semblaria un debat de necròfils”.

Després de la presentació de Cabré pren la paraula Cantavella. És un noi jove de Castelló que va arribar a Barcelona per treballar en el periodisme cultural. No va estudiar periodisme, però afirma que el dia a dia en una redacció és la millor escola. Cantavella ens parla de la revista Lateral, i ens diu que es va fundar amb la intenció de tocar tots els temes, i de fer-ho amb un llenguatge que participés de transversalitat: “Lateral es proposava un llenguatge elevat, especialitzat, però no de caverna; volíem un equilibri entre complexitat i accessibilitat”. Tot parlant de la revista, apareix el tema econòmic: “Lateral va desaparèixer perquè era una ruina econòmica”. La majoria de col·laboradors i gent que hi escrivia no cobrava. Aquesta precarietat sembla que pròpia de les revistes culturals, però, feia -i fa- que la gent que hi anava a treballar i col·laborar ho fes perquè li interessava, perquè volia, diu Cantavella per tancar ja la seva exposició.

…

Tot seguit, Cabré introdueix la revista Ajoblanco -”un referent molt fort tant a nivell de continguts com de disseny”, ens diu la moderadora- i també al seu exdirector, Óscar Fontrodona.

Fontrodona, vestit amb una camisa a ratlles i bru de pell, inicia una gran exposició, d’aquelles que emocionen i arrenquen reflexions: “Cultura i Espanya són paraules imcompatibles?” Les seves primeres paraules són seguides d’una definició plausible de cultura: “Potser cultura és un intent benintencionat d’anar contra la barbàrie, d’aturar-se i contestar la barbàrie”.

Fontrodona continua amb una incansable defensa de les revistes culturals, explicant, repetint i reafirmant que són revistes per a tothom, per a totes aquelles persones que no s’acontenten amb el que els hi arriba pels mitjans, per a tots els qui tinguin set. L’exdirector agafa aire un moment, només per preguntar amb més força: Qui de vosaltres compra alguna revista cultural? El public calla, ningú aixeca la mà ni tan sols es mou. Ningú compra revistes culturals. La resposta -o l’absència d’aquesta- no sorprèn gens Fontrodona. Era el que s’esperava.

“Estem en un moment d’indiferència”, sentencia el ponent. I afegeix irònicament: “Però les immobiliàries, que tant faciliten l’accés a la vivenda, segueixen. I les ETT, que tanta autonomia donen als joves amb els seus sous, segueixen també”. Cert, penso. He vist de persones mobilitzar-se pel Barça-Madrid d’anit. Mils per la cursa de Fòrmula1 de fa tres setmanes. I per la cultura?

Però Fontrodona continua parlant sense aturador, sense perdre l’entusiasme, i explica com Ajoblanco va ser la primera revista on es va parlar d’ecologia, de drogues, de llibertat sexual… “Era una revista pionera”, i afegeix: “Una revista cultural ha de donar a conèixer el món, ha d’obrir les persones a allò nou”. I després d’una altra de les seves sentències, Fontrodona tanca afirmant que el futur del periodisme cultural és a Internet: “El paper és molt car”.

…

Finalment arriba el torn al tercer ponent, David Barba, home d’extraordinària capacitat per disgregar-se. Barba opta per parlar del context en el que van aparèrixer Quimera i El Viejo Topo, així que ens introdueix en la situació de la cultura durant el franquisme -amb cantada de la lletra de l’himne espanyol inclosa-. El que explica és amè, però potser al públic esperava que parlés de Quimera.

Al final, Barba s’adona que el temps passa. “M’estic excedint, veritat”, diu mentre consulta el rellotge del canell.

I amb aquesta frase arriba el torn de preguntes i comentaris del públic, torn del que naixeran dues reflexions importants. La primera, de Fontrodona, i la segona de Cantavella. Amb elles us deixo:

“Cal distingir entre un catàleg cultural i una revista cultural”.

“Se suposa que tenim molta llibertat d’expressió, però realment no acaba d’ésser així. El que passa és que ara no passes pel talego, sinó que passes per caixa”.

La guerra de Charlie Wilson

Direcció: Mike Nichols

Intèrprets: Tom Hanks, Julia Roberts i Philip Seymour Hoffman

Música original: James Newton Howard

Durada: 97 minuts

Producció: Universal Pictures, EUA, 2007

…

La guerra de Charlie Wilson és una d’aquelles pel·lícules que un va a veure i llavors no sap perquè ho ha fet.

La pel·lícula és lenta, amb una història mancada de tota mena de ritme i d’emoció, encara que a priori una pel·lícula basada en una etapa de la Guerra Freda, amb escalada de tensió, amb conflictes armats, guerres i morts sembli que ha d’ésser emocionant. En aquest cas no és així.

A la manca de ritme s’hi afegeix una interpretació dels actors que no podia ser més insulsa: mai m’hauria imaginat que una persona pogués fer la mateixa cara mentre està nu en un jacuzzi rodejat de noies que quan va a visitar un camp de refugiats. Amb l’actuació de Tom Hanks ja ho he vist. Moltes gràcies, senyor Hanks. I el mateix es pot aplicar a Julia Roberts, una dama que se suposa manega molts fils però amb menys sang a les venes que aigua als pantans catalans.

Unit a tot aquest cúmul de despropòsits hi ha el tractament de la història. Ens podríem preguntar: a què ve ara aquesta pel·lícula?

El film es basa en la novel·la de mateix títol de George Crile. Novel·la i pel·lícula es venen tot afirmant “basada en la increïble història real”. Potser s’ho haurien de plantejar.

La pel·lícula ens ensenya uns EUA paternalista i protector que, després que un dels seus congressistes viatgi a l’Afganistan i vegi la quantitat de persones que hi ha en camps de refugiats, s’il·lumina i decideix donar-los armes perquè es defensin.

Potser aquesta pel·lícula “basada en la increïble història real” hauria d’explicar que a l’Afganistan hi havia hagut un cop d’estat i que el nou govern havia demanat ajuda a la URSS per establir un model soviètic al país. Però, aprofitant que hi havia un grup de guerrilles mujadins que resistien el cop d’estat, EUA, en plena Guerra Freda, va arrebossar d’armes els mujadins perquè acabessin amb la possibilitat d’un Afganistan prosoviètic.

Aquesta pel·lícula “basada en la increïble història real” potser també hauria d’indicar que no va ser donar les armes als resistents i acabar-se el conflicte en dos dies, sinó que entremig van haver de passar deu anys -amb les seves hores i els seus minuts-.

La guerra de Charlie Wilson, potser, també s’hauria de plantejar que un mínim respecte a les persones i a la seva vida no fa mal, i que potser no s’haurien d’esplaiar tant ensenyant com un home des de dalt d’una muntanya fa volar un avió i el seu tripulant -que era una persona-.

El final de la pel·lícula no és allò que titllaríem de final feliç: un cop EUA ja ha vist com la URSS marxa amb la cua entre cames d’Afganistan, ells també marxen deixant el país en mans de les guerrilles resistents -el que avui en dia coneixem per talibans, per entendre’ns- i sense oferir-los cap ajuda humanitària ni de reconstrucció. I així va anar la cosa.

“Els hauríem d’haver proporcionat escoles, una educació i ajuda”, es lamenta el congressista Wilson al final de la pel·lícula. És clar, com pretendre que un país vagi bé si no és sota la tutela dels EUA!

És la pel·lícula, potser, un consell als governants sobre què han de fer ara amb l’Iraq i l’Afganistan? No ho gosaria afirmar, però crec que no.

La Guerra de Charlie Wilson és una pel·lícula que em planteja un munt de dubtes. No obstant, una cosa em queda clara: anar-la a veure ha estat una pèrdua de temps.

L’Elmer, de David Mckee

L’Elmer, de David Mckee, és el primer d’una sèrie d’àlbums que l’autor ha dedicat a aquest elefant de coloraines conegut amb el nom d’Elmer.

L’àlbum, publicat per primer cop l’any 1989 i dirigit a infants de fins a cinc anys, és una altra de les obres mestres de la literatura infantil.

 

El llibre constitueix un pas més en la trajectòria de Mckee, un pas més en el tractament que l’autor fa de la diferència i la diversitat com a tret inherent de les societats.

Si ja el 1985, amb Els dos monstres, Mckee dedicava un espai a tractar aquest tema i a transmetre als infants que tots som diferents i que havíem d’intentar conèixer aquesta diferència abans de rebutjar-la, el 1989 estira el fil del tema i ens ofereix la primera peripècia de l’Elmer; fil que continuarà estirant el 2005 amb Tres monstres.

 

En aquesta obra ens trobem amb l’Elmer, un elefant que, en lloc de ser de color elefant com els seus companys, és de coloraines diverses i variades. Encara que la resta d’elefants no troba cap problema en què l’Elmer sigui diferent, i el tenen per un dels elefants més estimats del grup, l’Elmer no vol ser diferent; ell vol ser un elefant com tota la resta: un elefant de color elefant.

Ara, el problema ja no és el rebuig de la diferència abans d’haver-la conegut, sinó que la qüestió és la por d’algú diferent a no ser acceptat, el veure la diferència com quelcom dolent perquè pot fer que ens rebutgin.

Però això no és així, i Mckee ho té molt clar. Amb una història senzilla i amena l’autor transmet sense cap problema que ser diferent és bo i que, lluny de veure-ho com un defecte, hem de saber apreciar-ho com la millor de les qualitats.

 

Les il·lustracions també juguen un gran paper, accentuant la qualitat de L’Elmer. Mckee acompanya la història amb uns dibuixos senzills però molt cridaners. Utilitza uns colors molt vius al llarg de l’àlbum que obliguen a parar atenció, a aturar-nos i mirar les il·lustracions.

 

L’Elmer: color, alegria i un gran ensenyament.

Lao Lao i el drac de gel, de Margaret Bateson-Hill

Lao Lao i el drac de gel és un àlbum de Margaret Bateson-Hill il·lustrat per Francesca Pelizzoli.

L’àlbum ens explica la història tradicional xinesa de Lao Lao, una velleta que viva a la muntanya de Lung Shan i que feia autèntiques obres d’art amb només un full de paper i unes tisores. Tan boniques eren les figures de papiroflèxia de Lao Lao que l’emperador, un home egoista i cobdiciós, manà tancar la velleta en una torre per obligar-la a fer joies de paper.

…

Lao Lao i el drac de gel és un gran àlbum per als nens i nenes, tant per als catalans com per als xinesos.

En primer lloc, és un dels pocs àlbums bilingües que ofereixen l’opció de llegir la mateixa història tant en català com en xinès, possibilitant tant als infants d’aquí com als nouvingut de la Xina la lectura de l’àlbum. A més, gràcies a aquesta opció afavoreix que els nens i nenes coneguin l’altra llengua i la vagin domininant.

Lao Lao és una història que apropa la cultura xinesa a Catalunya, i ho fa centrant-se en diversos aspectes: d’una banda ens ofereix una història tradicional de la Xina; de l’altra, a més d’incorporar la història escrita en caràcters xinesos ofereix un annex on parla de l’escriptura xinesa, del seu origen i de la seva situació actual. Finalment, les il·lustracions de Francesca Pelizzoli segueixen completament l’estil propi de les pintures xineses, amb colors suaus i una gran presència de la natura.

…

L’àlbum també destaca pels valors que transmet als infants, uns valors que se centren en un sentit de la justícia natural i universal -si som males persones rebrem un càstig-, el rebuig a actituds egoistes i dictatorials i una filosofia de vida centrada en la pau i la tranquil·litat.

…

Les opcions d’interactivitat que aporta l’àlbum són un dels altres motius que contribueixen a fer de Lao Lao un llibre més que recomanable. Un cop acabada la història, l’obra inclou una petita explicació sobre l’art de la papiroflèxia i dues plantilles perquè els nens i nenes puguin introduir-se en aquest món.

…

Lao Lao i el drac de gel és un d’aquells llibres ideals avui en dia, ideal per apropar cultures en un món que se suposa globalitzat i ideal per poder afirmar que globalització no és pèrdua d’identitat sinó explosió cultural.

Emigrantes, de Shaun Tan

Emigrantes és un àlbum creat i il·lustrat per Shaun Tan. L’obra ens parla de la migració, fenomen de gran actualitat avui en dia però que no està essent gens ben assumit per les societats receptores. L’autor segueix en la línia d’altres àlbums anteriors com ara L’arbre vermell, però en aquesta ocasió deixa els sentiments de nens i nenes i centra els seus esforços en les migracions.

Tan divideix la seva obra en diversos capítols, a cadascun dels quals ens va mostrant el procés pel qual passa un immigrant: des de la decisió de marxar del propi país cap a un altre lloc, deixant enrere la família; fins a l’arribada al nou país, amb els problemes per trobar feina, la sensació d’anar perdut i no entendre res, l’actitud hostil de la societat que ens acull, el no saber on anar.

.

L’àlbum ens explica la història utilitzant la imatge com a únic recurs, sense cap necessitat de complementar-la en cap moment amb el text, ja que la força de les il·lustracions de Tan supera en tot moment la potència que pugui tenir qualsevol paraula.

Tan ens ofereix un seguit d’il·lustracions en tons grisos i sèpia -quan ens remet als records d’algun personatge- que transmeten a l’espectador tot un seguit de sensacions, una bomba emotiva que aconsegueix despertar la nostra empatia vers totes aquelles persones que mai han hagut d’emigrar:

El lector mira les imatges i sent tristesa quan el protagonista marxa i deixa enrere la seva família.

El lector mira les imatges i comprèn què sent una persona al no entendre res i sentir-se perdut.

El lector mira les imatges i s’angoixa al ser rebutjat un cop i un altre en totes les feines a les que s’apropa.

..

Destaca l’habilitat de l’il·lustrador per jugar amb els símbols i presagis: el pare de família marxa i deixa enrere la seva parella i la seva filla, soles i en una ciutat on pertot arreu s’endevinen les cues punxegudes i amenaçants d’un exèrcit de monstres.

Els presagis, no obstant, no sempre són dolents. També trobem senyals d’esperança escampats al llarg de l’àlbum, com ara els ocellets de paper que, amb la seva aparició, recomforten el protagonista i també l’espectador. Esperança que al final es materialitza amb el retrobament de la família després d’un any sense veure’s i amb la confirmació que la família ha deixat enrere la seva condició d’immigrant per passar a formar part de la nova societat.

…

Emigrantes és, en definitiva, un dels millors àlbums que mai he vist, un àlbum molt recomanable per a tothom, tant per als infants com per als més adults, un àlbum que tracta la immigració com el que és: un procés obert, permanent en la història, però que ha d’ésser temporal per totes aquelles persones que hi passen.

Mai com fins ara havia estat tant certa aquella frase tan gastada: “una imatge val més que mil paraules“.