Mmm… Vaja, doncs… SEMBLA MENTIDA!!!

(Però és veritat)

Tom Wolfe presenta el Nou Periodisme com un gènere que utilitza tècniques i recursos propis de la novel·la realista per a elaborar treballs periodístics en profunditat

Trenta-cinc anys després de la primera aparició de El Nuevo Periodismo, assaig escrit pel periodista Tom Wolfe, el concepte de nou periodisme continua essent un gran desconegut tant entre part dels professionals dels mitjans de comunicació com entre la majoria de la població. És per això que aquesta petita joia, on Wolfe presenta què és el nou periodisme d’una manera senzilla i amena però efectiva, hauria de passar per les mans de tothom: gràcies a aquesta obra, els periodistes dels mitjans descobriran una nova manera de treballar que els ajudarà a fer la seva feina millor. De la mateixa manera, la resta de ciutadans, receptors per tots costats d’una allau d’informació, s’armaran amb més criteris per a distingir la informació de qualitat d’aquells miratges que s’assemblen a un producte periodístic com cal però que no ho són.

En el llibre, Wolfe se serveix d’unes primeres pàgines d’assaig per a definir el nou gènere periodístic i per a explicar les seves característiques i tècniques i, un cop repassada la teoria, ofereix nou fragments de pràctica als seus lectors.

Tot i que El Nuevo Periodismo és una obra d’assaig on es presenten les bases teòriques d’un nou gènere, el llibre fuig de l’estil distant i asèptic que acostumen a tenir els textos de coneixement. Wolfe aconsegueix que la teoria, l’explicació de tècniques i maneres de treballar i les reflexions al voltant de la història i trajectòria del nou periodisme i de la novel·la, es presentin d’una manera que absorbeix el lector. Per tal d’aconseguir aquest efecte, l’autor utilitza un llenguatge senzill i comprenedor, amb un abundant ús de recursos com les exageracions i les comparacions que li garanteixen que allò que diu queda clar. La primera part de l’obra presenta un to didàctic molt efectiu: Wolfe explica què és el nou periodisme i quins són els seus recursos alhora que utilitza aquests recursos en el text. Així, alhora que presenta com un dels grans quids del nou periodisme ser al lloc dels fets i viure allò que estem explicant, Wolfe deixa clar que ell ha treballat en diaris i suplements i que ha experimentat en pròpia pell les tècniques que ven, per exemple, en recopil·latoris anteriors com La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop, obra apareguda cinc anys abans que El Nuevo Periodismo i on Wolfe ja posa en pràctica tot el que recepta després. Si l’autor parla de la possibilitat de jugar amb el punt de vista i canviar-lo constantment com una tècnica per a atreure l’atenció del lector, més endavant juga amb nosaltres i aplica aquest salt de punt de vista constant i sense avís: “Se sentían confundidos, ofuscados… Esto no puede estar bien… Esa gente hacía trampas, adornaba la cosas, inventava el diálogo… Díos mío, tal vez habían inventado escenas enteras los mentirosos sin escrúpulos (se lo digo yo, árbitro, esa jugada es ilegal). Necesitaban creer, en suma, que esta nueva forma no era legítima… era una «forma bastarda»”.

A banda d’explicar tècniques i característiques, Wolfe també aprofita el seu doctorat en Literatura nordamericana per exposar la tesi que el nou periodisme és la salvació de la literatura i la novel·la dels EUA, una literatura que després de l’èxit viscut durant les dècades de 1920 i 1930 amb autors com F. Scott Fitzgerald, John Steinbeck, Ernest Hemingway o William Faulkner, va decaure i va quedar limitada a la novel·la d’idees, obres desarrelades de la realitat i del que succeïa. El nou periodisme era el camí que conduia a un futur on les novel·les d’intens realisme social triomarien. En aquest punt, però, sembla que Wolfe no la va acabar d’encertar. D’una banda, durant els anys seixanta i setanta trobem diferents llibres que miren a la societat nord-americana i als seus problemes: el problema racial, que apareix mencionat en el fragment de Terry Southern A la rica marihuana y otros sabores en l’antologia de El Nuevo Periodismo, és matèria prima d’obres com Otro país, de James Baldwin, o en Cántico de Salomón, de Toni Morrison. També durant aquell període autors jueus com Isaac Bashevis Singer ofereixen un retrat de la vida dels jueus en la seva trilogia La família Moskat, o d’altres com Edgar L. Doctorow o el més conegut Philip Roth parteixen dels costums i la realitat del seu voltant per bastir les seves novel·les.

Així doncs, deixant de banda la radicalitat de les afirmacions de Wolfe, la diferència entre el nou periodisme i la producció novel·lística de l’època no és el fet de considerar la realitat com a matèria primera o no, sinó la manera d’apropar-se i reflectir aquesta realitat: si per als novel·listes la realitat era la inspiració, el que motivava la novel·la, per als nous periodistes la realitat serà la novel·la en sí.

D’altra banda, l’esperança de Wolfe de que els textos del nou periodisme acabessin triomfant s’ha acabat dissolent en el pas dels anys. Les històries de la literatura, tot i que sí mencionen algunes obres seguidores del nou periodisme, com ara A sang freda,de Truman Capote, o el text de Norman Mailer Els exèrcits de la nit, ignoren del tot la resta d’obres fetes seguint les tècniques periodístiques. La novel·la d’intens realisme social no va acabar triomfant i la literatura nord-americana de segona meitat del segle XX és recordada per la seva gran heterogeneïtat, amb abundància de textos de ciència-ficció i d’intriga, com els escrits per Thomas Pynchon, Ray Bradbury o Chuck Palahniuk, i amb moltes obres incloses dins les neovanguardies, llibres que en la seva majoria es defineixen per la seva adscripció a la metaficció -aquella ficció que fa referència a la pròpia ficció-, pel seu joc amb narradors experimentals i per la reflexió sobre la filosofia del llenguatge i els problemes que planteja la relació entre la parla i la realitat.

Wolfe centra el seu text en la presentació d’una sèrie de característiques i tècniques necessàries per a elaborar treballs de nou periodisme, elements que després exemplifica clarament en la posterior antologia. Per l’autor, la força del nou periodisme rau en quatre característiques de la novel·la realista: la construcció escena per escena, la força del diàleg realista, la inclusió del punt de vista de diferents personatges i la força dels detalls com a portadors de diferents significats socials. Però a banda d’aquests procediments, la veritable potència del nou periodisme està en la documentació i la recollida d’informació: passar temps amb les persones i en l’ambient que volem presentar, conèixer què és important i què no per a ells, saber com parlen, es mouen, vesteixen i relacionen, què pensen, què els preocupa i què els fa feliços. Serà aquesta recollida de material el farà possible que després s’apliquin les característiques de la novel·la realista als personatges o fets dels que parlem; és aquest emmagatzemament de dades i vivències el que ha possibilitat els textos de l’antologia.

Gràcies a una bona documentació Rex Reed i Barbara L. Goldsmith poden oferir a Ava Gardner i a Valerie Solanas com uns personatges rodons i complexos en ¿Duerme usted desnuda? i en La Dolce Viva, respectivament. Reed i Goldsmith excel·leixen en presentar els personatges d’una manera diferents a com han aparegut en altres entrevistes i, tot i que Ava continua essent una estrella i una dona de gran bellesa, amb “irresistible sonrisa de Ava” i “sus ojos de Ava”, el personatge apareix més pròxim i més humà, amb opinions crítiques sobre la interpretació i la indústria del cinema, amb uns gustos literaris determinats i unes determinades expectatives de les relacions de parella i de la vida espiritual. La màgia de Reed és anar més enllà de la imatge de diva del cinema i presentar a Ava Gardner com una persona propera. Si algunes entrevistes periodístiques només reflexen personatges arquetípics, el nou periodisme ofereix tipus, personatges que més enllà d’estrelles, alcohòlics, pensadors o militars són persones amb una història i una evolució. En aquesta línia, Rex Reed presenta la dicotomia glamour/humanitat com un tot centrant-se en detalls com la decoració de l’hotel, el mobiliari o la roba d’Ava per a transmetre la sensació de luxe i de diva de l’actriu, fet que li permet que Ava es converteixi

en la mina d’on treu els detalls que l’acaben presentant com a persona.

De la mateixa manera, Goldsmith ens apropa a la humanitat de Viva i, a través d’ella, a Andy Warhol i al món del cinema underground i les seves relacions. L’autora de l’entrevista combina grans fragments de diàleg recollits durant l’entrevista amb un narrador testimoni que, alhora que ens diu que Goldsmith era allà i va viure i veure tot el que relata i escriu, i aporta així credibilitat al text, fa que la seva persona quedi en últim terme i no distregui l’atenció del lector del veritable tema: Viva com a persona que treballa en el cinema underground. A banda de presentar uns personatges humans i complexos, Reed i Goldsmith destaquen al evitar qualsevol valoració sobre els personatges sobre els que escriuen i les seves actuacions: si Ava Gardner beu en excés, Reed no ho valora, simplement es limita a descriure el que l’actriu beu i en quina quantitat i velocitat, es limita a donar informació i deixa per al lector la possibilitat de valorar i d’escandalitzar-se o no. De la mateixa manera, si Viva i les actrius underground fan un recorregut pel bulevard de les drogues, la periodista en cap cas deixa entreveure si combrega o rebutja amb l’estil de vida de l’entrevistada. El nou periodisme, tot i presentar la forma d’una novel·la, continua essent un treball amb informació i, com a tal, els periodistes es mantenen neutrals: més a prop i amb major coneixement de causa, però des de l’objectivitat.

L’antologia també inclou un cas ben allunyat del narrador que desapareix deixa el protagonisme pel tema que tracta: Terry Southern i A la rica marihuana y otros sabores és un clar exemple de narrador en primera persona que se situa en primer pla de l’acció, un narrador protagonista. L’article de Southern, més que ser un text sobre el twirling i les majorettes al sud dels EUA, és una crònica sobre l’elaboració d’un reportatge que no apareix per enlloc. L’autor, convertit en narrador protagonista, descriu el seu viatge per tal de documentar-se sobre el tema, la seva estada al campus d’Ole Miss, les reaccions que li provoquen les noies de l’Institut i les diferents sensacions que sent al llarg de l’elaboració del seu article. Expressions com “en mi caso”, “me sentía”, “creí”, o “había borrado de mi mente” conviuen amb llargs paràgrafs de documentació i dades sobre el twirling (i fins i tot la còpia de l’horari de l’Institut!) incorporades al text sense cap tractament. Mereix el text de Southern ésser inclòs en un recull de nous periodistes? Més enllà d’ésser una mostra de com treballar per a elaborar un text del gènere, l’article no aporta res més que un narrador protagonista que desvia l’atenció del tema -el twirling i les seves practicants- cap a ell.

Una de les poques virtuts del text de Southern en relació al nou periodisme són els fragments de diàleg en els que reprodueix la manera de parlar dels ciutadans dels estats del sud dels EUA. La força del diàleg realista, arribar a conèixer la manera de parlar de les persones, és un dels elements característics del nou periodisme. Tot i que Tom Wolfe usa fins a l’abús la reproducció del diàleg realista en obres seves com Emboscada en Fort Bragg (“Etá nuna nidá militá e lo mismo que sé un hombre”), els dos textos de Wolfe inclosos en l’antologia no sobresurt per l’abundància de diàleg, sinó per l’ús del que l’autor anomena ‘veu de prosceni’: el narrador adopta el to i la manera de parlar dels personatges i l’ambient objecte del seu text i, d’una manera més efectiva que no amb descripcions minucioses, el lector es pot submergir en el tema tractat i arriba a tenir la sensació d’estar enmig de les situacions presentades. En els dos fragments inclosos en l’antologia, Wolfe ens transporta des d’un ambient sofisticat i esnob (“Porque, Dios mío, los criados no son una mera conveniencia, son una absoluta necesidad psicológica”) fins a una situació viscuda per unes persones del fons de l’escala social (“¿Quién está jodienco a quién?… tú hiciste tu número y él el suyo, y ni siquiera tuvieron que parar la música… La banda siguió tocando y… sin embargo… ¿Viste la cara que ponía? Aquel pelele…”).

Robert Christgau empra un recurs similar a Beth Ann y la macrobiótica. En aquest cas el narrador, que explica una història que ell no ha viscut des d’una omnisciència neutral gràcies a la documentació i les entrevistes amb els protagonistes del text -a excepció de la principal protagonista, que és morta- opta per introduir explicacions sobre l’actuació dels personatges des del punt de vista d’aquests: reprodueix uns pensaments vàlids per als protagonistes amb tota naturalitat i sense cap valoració. Gràcies a això, el lector es troba cara a cara amb uns arguments que, encara que a ell li sobtin, reforcen la història perquè li presenten el punt de vista dels personatges. Així, és motiu per no voler tornar a veure el pare el fet que, en la seva presència, “las vibraciones eran excesivas, sencillamente”. D’altra banda, gràcies a la reproducció dels arguments dels personatges des del seu punt de vista, l’autor ajuda a acostar un tema com la macrobiòtica a lectors que el desconeguin, introduint conceptes com “yin”, “yan” o “sanpaku” de manera comprensible i natural, sense necessitat de fer un apart en la narració per introduir-los. La màgia de Christgau, a banda d’aconseguir penetrar fins al pensament dels protagonistes d’una història que ell ni ha viscut ni ha presenciat, es troba en la naturalitat del seu llenguatge i la suavitat i eficàcia amb què introdueix conceptes desconeguts: cap dubte queda de quines són les bases de la dieta macrobiòtica o de què significa tenir els ulls sanpaku.

Finalment, Nicholas Tomalin i el seu text El general sale a exterminar a Charlie Cong acaben de reafirmar que el nou periodisme, tot i el seu format novel·lístic, continua essent un treball sobre la realitat, una feina periodística sobre qualsevol element d’actualitat: tant una mort sorprenent com la vida d’artistes, el funcionament de grans empreses o un conflicte bèl·lic. Nicholas Tomalin escull aquesta última temàtica i marxa a acompanyar una tropa de soldats a la Guerra del Vietnam. Gràcies a aquest treball sobre el terreny, a aplicar les maneres de treballar del periodisme, Tomalin pot oferir un narrador testimoni creïble i coherent que sap amagar la seva presència i posar en relleu la realitat de la guerra i la seva concepció actual: una empresa que dedica capital i personal per arribar a dominar el mercat.

És, doncs, el que fa Tomalin, el secret del nou periodisme: marxar a cobrir qualsevol esdeveniment d’actualitat, ser present a l’escenari dels fets i conèixer i dominar les fonts d’informació per a poder oferir, en definitiva, un treball periodístic de proximitat i de qualitat, un treball periodístic que coneix els fets, el seu context i les claus interpretatives d’allò sobre el que parla, i que ho presenta al lector de manera amena i clara. El nou periodisme va més enllà del què, qui, com, quan i on que acostumen a presentar els mitjans d’avui en dia i es dedica a explorar la realitat i la societat. El nou gènere que presenta Wolfe en aquest assaig és una manera de generar coneixement sobre allò que ens envolta

però del que moltes vegades no som conscients. Si el periodisme actual es veu forçat a reduir l’actualitat i la vida a mitja pàgina d’un diari o a 50 segons d’imatges i locució, el nou periodisme és el crit d’alerta i de rebel·lió: La vida és complexa i si li donem un tractament superficial ens allunyem d’ella i de la seva realitat! Deixeu-nos explicar bé, i en profunditat, què és tot allò que us sona però que continueu ignorant!

Benvolguts lectors i lectores,

aquest bloc romandrà inactiu fins al mes d’octubre d’enguany.

• Fira del mar a la Riera de Palafolls durant tot dissabte 12 i diumenge 13 de juliol.
• Trobada de les colles de Diables del Maresme amb motiu del desè aniversari de la colla de Diables de Malgrat de Mar. Dissabte 12 de juliol a la tarda al Centre Cultural.
• Correfoc des del parc de Can Campassol fins al camp de futbol. Dissabte 12 de juliol a les deu de la nit.
• Ballada de sardanes a càrrec de la cobla Rossinyolets. Diumenge 13 de juliol, a les nou del vespre, a la plaça Josep Anselm Clavé.
• Projecció de la pel·lícula Moguda sota el mar a la plaça de Moguer. Dissabte 19 de juliol a les deu de la nit.

Firmin és la primera obra escrita per Sam Savage, una obra que ens parla de l’amor als llibres i l’amor a la lectura: “un símbol de l’amor per la literatura”, afirma la portada de l’edició que Columna n’ha fet. I és cert. Però, més enllà de tots els amors possibles, Firmin ens parla de la vida, d’una vida plena d’amor i que, per això mateix, és una vida dura i trista, una vida més real que moltes altres. I, com cada vida, Firmin és especial.

g

Firmin és una rata nascuda en el soterrani d’una llibreria que ens agafa de la mà i, al llarg del llibre, ens explica quina ha estat la seva vida: com des del moment en què va néixer era feble i poca-cosa, com els seus germans no li deixaven veure la llet de la seva mare i com, mort de gana, va començar a menjar-se els llibres. I de menjar-se els llibres, Firmin va passar a llegir-los i a aprendre’n coses, i a viure-les, encara que molts cops només fos des de la imaginació.

g

Savage ens presenta una història commovedora, genial perquè ens arriba al cor sense haver de recórrer a cap cursileria en cap moment. Amb Firmin, el lector es troba davant un relat que li explicarà què és l’amor i també què és el desamor, un llibre que descobreix que la vida tal com és, plena de revelacions però també de frustracions, d’alegria i de triseses, de creacions i de destruccions. Això és Firmin, la història d’una vida.

g

Aquesta història senzilla però dura i potent és protagonitzada per una rata -Firmin- que, des del moment en què neix, no deixa de créixer i evolucionar. Firmin és un personatge que se sent sol -perquè ho està-, bé perquè les persones que ell estima no el veuen com a res més que una rata, bé perquè encara que l’accepten i el cuiden no arriben a entendre que, més enllà de llegir, Firmin pensa, sent, i estima. Tot aquest amor i aquests sentiments Firmin els porta al cor i al cap: un cap tant gros i desenvolupat que li suposa una càrrega tan pesant -i potser més i tot- com l’anell únic a Frodo; un cor tant gran que el porta a viure un amor tan apassionat i tan destructor com el de Catherine i Heathcliff.

Savage sap treballar els personatges, els sap modular i fer-los evolucionar, però sempre coherents, sense fugir de la realitat, sempre recordant que malgrat que Firmin ens sembli tant humà com tu, com la teva parella o com el teu veí, continua essent una rata, una rata lletja als ulls de tothom que la veu, fins i tot als ulls d’ell mateix.

g

De la mateixa manera com treballa la història i els personatges, l’autor sap treballar el llenguatge. Savage ens ofereix una història escrita de tu a tu, una història en la què Firmin ens parla i ens interroga directament, d’igual a igual, i ho fa amb un llenguatge senzill però triat i potent, com la història mateixa. Res de cultismes ni paraules estranyes, res de frases complicades, construccions recargolades o paràgrafs carregosos i enfarfegats: Firmin ens parla com un amic, com un germà. De fet, acabo sent-ho.

g

Com Firmin, si llegiu aquest regal que Savage ens fa, haureu viscut una miqueta més, haureu sentit molt més. Segurament no descobrireu cap nou sentiment, segurament l’enyorança per altres temps, la sensació de pèrdua, o el xoc que suposa adonar-se de la realitat no són res de nou per a vosaltres. No passa res. Amb Firmin no ho reviureu. Ho viureu. I aquesta és la seva màgia.

Avui el lehendakari Juan José Ibarretxe ha presentat les dues preguntes que vol plantejar a la ciutadania del País Basc en un referèndum que s’hauria de celebrar el proper 25 d’octubre:

• Està vostè d’acord a donar suport a un procés de final dialogat de la violència si prèviament ETA reconeix la seva voluntat inequívoca de deixar la violència per sempre?
• Està vostè d’acord que els partits bascos, sense exclusions, iniciïn un procés de negociació per assolir un acord democràtic sobre l’exercici del dret de decidir del poble basc i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que acabi l’any 2010?

De moment, la proposta només és un projecte de llei que, per a esdevenir llei, haurà d’aprovar el Parlament Basc.

m

Davant la presentació del projecte, però, ja s’han alçat les veus dels partits estatals per posar el crit al cel i per anunciar que, si el Parlament Basc aprova aquesta llei, la recorreran davant el Tribunal Constitucional (TC). I jo hem pregunto: què hi ha de dolent en convocar un referèndum? Tant terrible és demanar l’opinió dels ciutadans? Per què tanta por?

Els partits estatals haurien de recordar, en primer lloc, que els polítics no són res més que els representants del poble i que la sobirania resideix en el poble. En un país demcràtic, penso, qualsevol referèndum, qualsevol consulta, hauria d’ésser més que benvinguda, i sobretot entre uns partits polítics que tenen per bandera la democràcia.

m

Espanya, em sembla recordar, és un Estat democràtic, “un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. No obstant, cada cop que els mitjans ens ofereixen les declaracions de membres del Govern central, del Congrés o de qualsevol partit anunciant que recorreran una proposta de consulta democràtica al TC perquè aquesta és inconstitucional, se’m cau l’ànima als peus.

m

Per què la Constitució és una vaca tant sagrada?

Que una llei no sigui constitucional en cap moment vol dir que no sigui legítima ni, molt menys, democràtica.

Què hi ha de dolent en canviar la Constitució?

És possible que un text fet fa gairebé 30 anys en una societat que acabava de sortir d’una dictadura i que encara no estava gaire segura de la democràcia segueixi vigent? És saludable que aquest text continui essent el text base de l’ordenament jurídic espanyol?

No ha canviat la societat espanyola?

No hauria de canviar, doncs, la Constitució?

m

A Espanya no hi ha una veritable cultura democràtica. No. A Espanya el que hi ha és una cultura de veneració a la Constitució. I això fa que les decisions que prenen alguns partits i dirigents no siguin tant democràtiques com podríen ser. Com hauríen d’ésser. I si una decisió o acció és democràtica però no està contemplada per la Constitució, ja no es fa.

Quan els nostres representants -representants!- ens neguen la possibilitat de pronunciar-nos sobre aspectes que ens afecten directament, quan només els interessa que els ciutadans vagin a votar quan es convoquen eleccions i els fa por que ho facin més d’un cop cada quatre anys, crec que s’hauria d’encendre un senyal d’alerta. Democràcia no equival a Constitució: la Constitució només és una eina d’aquesta democràcia. I sempre que una eina trepitgi l’objectiu final -la democràcia-, és que no anem bé.

Durant el curs de l’assignatura ‘Periodisme especialitzat: cultura’, els companys i companyes de classe hem hagut de crear i manternir al dia un bloc cultural.

De tots els blocs culturals, considero que aquests són els cinc millors:

• Synesthésique és un gran bloc cultural, centrat sobretot en l’art, tot i que també hi ha reflexions sobre altres temàtiques. El bloc ens descobreix nous aspectes de l’art i dels artistes, i ens presenta obres poc conegudes. Penso que és un bloc molt treballat que no es limita només a oferir-nos reflexions sobre fets culturals, sinó que també ens aporta entrevistes fetes per la seva autora. Un altre aspecte que considero molt positiu del bloc és que interrelaciona diversos aspectes de la cultura: literatura amb art, fotografia… Ja per acabar, m’agradaria destacar que l’autora no ho dóna tot fet i mastegat als lectors, sinó que ens obre les portes i ens convida a que siguem nosaltres mateixos els que descobrim i valorem tot allò que ens va mostrant.

b

• Retalls de cultura és un altre dels millors blocs culturals de l’assignatura. Aquest és un bloc que tracta una gran diversitat d’aspectes obre el món cultural, des de l’art a la literatura passant per museus i exposicions, cinema o espectacles de carrer. A la franja lateral del bloc el visitant hi pot trobar una agenda centrada en les estrenes de cinema que es va actualitzant setmana rere setmana, i les entrades al bloc també s’actualitzen bastant sovint. D’altra banda, l’autora té un estil a l’hora d’escriure que m’agrada molt, amb unes crítiques directes, clares i enginyoses.

b

• Instants de vellut és un altre dels millors blocs de la classe. El bloc tracta també una gran diversitat de temes, i hi podem trobar entrades de cinema, teatre, literatura, exposicions o espectacles. Instants de vellut és un bloc on també hi podem trobar els diferents temes que anat sorgint a classe i que hem tractat, que l’autora comenta i als qual hi aporta un punt de vista personal. A més a més, el bloc ens va informant de diferents de quina és l’actualitat cultural, sobretot de la zona de Barcelona, i també ens ofereix entrevistes pròpies.ç

b

• Fem cultura és un altre dels blocs que m’ha agradat molt perquè ens ofereix informacions, reflexions i crítiques sobre el món de la dansa, un àmbit cultural molt poc tractat tant a les pàgines dels mitjans i les publicacions culturals. El bloc ens ofereix una agenda centrada en els espectacles musicals i de dansa de Barcelona on podem trobar espectacles que s’estan fent en el moment. A més, l’autora ens ofereix una llista d’enllaços a pàgines de dansa d’arreu del món, tant catalanes com espanyoles o d’altres països. A més de les entrades sobre dansa, l’autora també tracta altres aspectes del món cultural com ara l’art o diverses exposicions.

b

• Finalment, el cinquè bloc que m’ha agradat més és Ars longa, vita brevis, un bloc on podem trobar reflexions molt diverses sobre molts diversos aspectes -art, exposicons, teatre…-. L’autora ens ofereix unes reflexions interessants en les seves entrades, escrites amb un estil dinàmic i proper. A més, les entrades estan molt treballades i, amés de text, hi trobem imatges, vídeos i una gran quantitat d’enllaços per talque el visitant pugui descobrir noves pàgines i conèixer de qui o què se li està parlant.

• Festival de salsa, merengue i bachata. Diumenge 25 de maig, a les nou del vespre, a la plaça J. Anselm Clavé.
• Tertúlies literàries sobre l’obra Un home de paraula, d’Imma Monzó. Dijous 29 de maig, a les set de la tarda a la biblioteca La Cooperativa.
• Certamen de teatre infantil i juvenil. Dissabte 31 de maig, a les set de la tarda, al Centre Cultural.

• Concert de música a càrrec de l’escola de música Ca l’Arnau. Dissabte 17 de maig, a les set de la tarda a la plaça Anselm Clavé.
• Entrega de premis del X certamen literari ‘Nosaltres les dones’, organitzat per l’Associació de Dones de Malgrat de Mar. Diumenge 18 de maig, a les dotze del migdia al Centre Cultural.
• Sortida a Barcelona per fer l’itinerari del llibre L’Església del mar.  Sortida dijous 22 de maig a la biblioteca La Cooperativa.

Les II Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats celebrades a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ja han acabat.

La darrera conferència a la que vaig assistir -És possible un altre periodisme cultural? Parlen els crítics- em va sorprendre. El títol no podria ser més encertat: “Parlen els crítics” Cert. Tots els membres de la taula eren homes. Ni una sola dona. És que no hi ha dones que es dediquin a escriure crítiques? Per què callen les crítiques? Potser no són representatives de l’ofici? O potser no es dediquen a l’ofici?

 …

Repasso el programa de les II Jornades. El resultat, 25 homes i tres dones -una d’elles moderadora de la sessió-. Així doncs, la qüestió potser no és que no hi hagi crítiques, sinó que no hi ha dones que es dediquin al periodisme cultural.

Encuriosida, agafo El País de diumenge passat. Secció cultura: cinc homes i una dona. Repasso l’Avui; suplement cultural: vint homes i vuit dones. El Cultura/s de La Vanguardia: 24 homes i tres dones. No pot ser. Agafo la ja desapareguda revista Lateral. Número 120: 33 homes i nou dones. Número 131 de la mateixa publicació: 36 homes i onze dones.

Com pot ser? I, sobretot, com pot ser si tenim en compte que el periodisme és una professió clarament feminitzada a les aules de les universitats?

 …

Em sembla preocupant que les dones que es dediquen al periodisme cultural siguin una excepció, i que la cultura sigui una secció ocupada en exclusiva per homes. I no crec pas, a jutjar per la proporció de nois i noies que hi ha a l’assignatura de Periodisme Cultural, que això es degui a què el sector femení no ens interessem per la cultura.

Per què no ens hi acabem dedicant, doncs?

 …

Penso que aquest és un dels aspectes que el periodisme cultural ha de canviar. I aquí em pregunto: és possible un altre periodisme cultural? No posaria la mà al foc per un sí, segurament em cremaria.

Si ja des de la universitat, suposat motor de canvi i font d’innovacions de la societat, el panorama és clarament masculí, què ens espera fora? Segurament, el silenci de les crítiques. No restem callades, doncs.

Aquest maig es publica al nostre país l’última de les cinc parts en què s’ha dividit Back in black, la saga desenvolupada entre els números 539 i 543 de la capçalera principal del nostre amistós veí Spiderman.

 …

Com tot fan del cap de xarxa sabrà, encara queda un últim arc argumental guionitzat per J.M. Straczynski, però tot l’enrenou que ha aixecat One more day -que Panini publicarà el proper juny en un sol volum- i el ball de declaracions creuades entre el guionista i l’inefable editor en cap de Marvel, Joe Quesada, han aconseguit deslluir la marxa del guionista i fer que els amants del còmics considerem aquesta saga l’última de l’autor.

Certament la trajectòria d’Straczynski al timó de la capçalera ha tingut els seus alts i baixos, però no em sembla exagerat afirmar que la feina feta durant els sis anys que n’ha estat el màxim responsable el col·loquen entre un dels millors autors del personatge, a l’altura de grans mestres com Roger Stern o el propi Lee. Cert és que ens quedarà el mal regust de boca de pífies com Sins past o històries imposades per l’editorial en pos de la comercialitat de la franquícia -The other-, però tot bon aficionat recordarà durant anys la saga totèmica, el ja mític número de l’11-S, aquella petita meravella que fou The conversation i, per descomptat, la saga que avui ens ocupa: Back in black.

 …

Tot i que, a priori, la tornada al vestit negre podia semblar un ganxo publicitari per aprofitar el filó de la tercera pel·lícula del personatge, Straczynski ho aprofita sàviament com un altre recurs per expressar els sentiments d’en Peter després de les conseqüències narrades durant la guerra civil (Civil War i Amazing Spiderman).

Després que la tia May rebés un tret que hauria hagut de ser per al nostre heroi, Peter Parker comença una busca punyent i desesperada per trobar-ne el culpable. Durant aquests cinc números Straczynski ens presenta un Peter fosc, mancat del seu típic humor i que es mostra molt més que resolutiu en totes les seves accions.

 …

Pel que fa a l’apartat gràfic, Garney realitza un treball excel·lent, no només pel que fa al traç, sinó sobretot en tot el que fa referència a la narració, principalment en el primer i el tercer número -increïble l’atmosfera de la presó!-. Garney ha treballat amb solvència, i des del meu humil punt de vista no té res a envejar al molt sovint sobrevalorat John Romita Jr.

 ´…

L’únic punt feble de la saga és la seva excessiva durada. Segurament hagués sortit una història encara més rodona si s’hagués condensat en quatre mesos.

Tot i així, Back in black ha resultat una de les millors sagues dels últims cinc anys de continuïtat aràcnida.

Adéu Joe, et trobarem a faltar.

Per JOP