Santiago Tejedor, doctor en Periodisme i autor d’una tesi sobre l’ensenyament del ciberperiodisme a les universitats, inaugura ‘Parlem-ne!, un espai on diferents professionals i experts del món del periodisme i la comunciació reflexionaran sobre el periodisme ciutadà i les seves implicacions.

Tejedor presenta el periodisme ciutadà com una reacció de la ciutadania a la creixent desconnexió entre mitjans i societat i reflexiona sobre la diferència entre els productes elaborats pels ciutadans i pels periodistes. El periodista i professor universitari també parla sobre la necessitat de formar els futurs professionals com a ciberperiodistes i de l’imperatiu d’estar al dia i conèixer el que passa a la xarxa.

• Què aporta de nou el ciberperiodisme al periodisme tradicional?

  El ciberperiodisme és, sobretot, periodisme, i el ciberperiodista és periodista. En amdbós casos estem informant i l’objectiu ha d’ésser informar amb qualitat, rigor i precisió a la societat. No obstant, podem parlar d’un periodisme que es fa des de i per a Internet, que és un periodisme diferent.

• Què hi ha de diferent entre aquest periodisme fet des de i per a Internet i el periodisme tradicional?

  El ciberperiodisme incorpora una sèrie de prestacions i possibilitats comunicatives que mai abans s’havien donat: hipertextualitat, l’element multimèdia, la interactivitat i una gran capacitat documental. A més, estem en un escenari informatiu on l’usuari anònim es converteix en un cronista improvisat que també pot informar. Això fa que el periodista perdi el monopoli de la informació i hagi d’aprendre a conviure amb altres actors que ara també tenen la possibilitat de disposar d’instruments de comunicació que superen les barreres de l’espai i el temps, eines que poden arribar a qualsevol racó del món amb la mateixa rapidesa i impacte que els mitjans tradicionals.

• Molts periodistes dels mitjans tradicionals tenen una mena de por a la gent que té un bloc i hi penja informacions. Ells argumenten que el fet que els usuaris dels blocs no siguin periodistes invalida les informacions que apareixen en aquests espais. Per què hi ha aquesta por i rebuig?

  El que succeeix és una mena de reacció de defensa. La gent tem el ràpid creixement que està experimentant la blogosfera. Davant aquest creixement, alguns periodistes han reaccionat amb una certa protecció i desconfiança, però això només va succeir en una etapa inicial. Hi ha una segona etapa on el que fan els mitjans és absorbir blocs en els seus portals per tal que no siguin quelcom que està fora i pugui ésser una amenaça. En una tercera etapa, el número de blocs és tan ampli que només els blocs amb material de qualitat, es converteixen en referents. Però, a banda dels blocs, crec que l’eina de la web 2.0 que està tenin major impacte són les xarxes socials

• Així, ja s’ha superat la por del periodisme a la xarxa i al ciberperiodisme?

  La por ve sobretot per desconfiança i inseguretat, perquè ens trobem davant quelcom nou que està en canvi constant i que, per tant, impedeix tenir clar cap a on anirà. A més, moltes de les plantilles de directius de mitjans tradicionals, fins i tot de cibermitjans, estan integrades per professionals amb poca formació i poc contacte amb les noves tecnologies. Això també incideix en el fet que vegin aquests nous intruments com una amenaça per al seu lloc de treball i que intentin arraconar o posposar la seva expansió.

• Així, per part del periodista tradicional hi ha una mena de mandra a adaptar-se i a saber emprar les eines que ofereix Internet?

  Sí que podem dir que hi ha una certa mandra o desinterès perquè la xarxa és una cosa que canvia cada dia, i això obliga a estar constantment despert.

  Avui en dia tots els periodistes són digitals: tots utilitzen el correu electrònic, s’informen per internet i la tecnologia que els envolta és digital. A banda, trobaríem els ciberperiodistes, professionals que creen continguts expressament per a ser consultats a través d’una pantalla. En el cas dels ciberperiodistes, sí que hauríem de parlar d’un professional polivalent acostumat al reciclatge continu i al canvi constant, una persona que sap actualitzar els seus coneixements i que té curiositat per saber quines són les noves eines que apareixen.

• Avui en dia ja s’haurien de formar ciberperiodistes des de les universitats…

  L’ensenyança del ciberperiodisme a les universitats s’hauria de centrar en diferents punts. Primer, aprendre a escriure per a Internet, de manera multimèdia: hi ha una gramàtica, una estructura informativa, sobre la que hem de reflexionar i sobre la què els estudiants han d’adquirir competències. Després, també cal que coneguin les eines que introdueix Internet, saber quines són les seves característiques, possibilitats, i com funcionen. Finalment, un altre aspecte decisiu és la gestió de continguts: bases de dades, organització d’informació, cerca de fonts i la seva verificació i contrastació, etc.

• Al llarg de la carrera, les poques coses fetes relacionades amb el periodisme digital han estat la creació de blocs i el seu manteniment i actualització. Quina diferència hi ha entre que això ho faci un periodista o qualsevol altre ciutadà?

  Hi ha la mateixa diferència que si jo faig una operació de transplantament de cor. Potser faria els mateixos passos però el resultat et puc garantir que no seria el mateix que si ho fes un metge. Hi ha moltes eines a la xarxa i es poden emprar de moltes maneres. Una forma d’utilitzar-les és amb una mentalitat o finalitat periodísitica. YouTube, Goear, Blogger, WordPress, Technorati, Delicious, Meneame… potser no estan pensades per a una finalitat periodística, però la tenen. La universitat hauria de constituir els espais per a què els estudiants pensessin, empressin aquestes eines i vegessin quines possibilitats tenen en el seu futur com a professionals del periodisme. L’eina és allà, i després s’haurà de diferenciar l’ús que se’n faci. Al periodista d’avui en dia li correspon no només crear continguts sinó recuperar continguts que ja existeixen a Internet, i per a recuperar aquests continguts cal conèixer quines són les plataformes on es poden publicar de forma gratuita, lliure i senzilla.

• Amb el cas de Marta del Castillo es van treure fotos del Facebook i es van passar per televisió com a part d’una notícia. Es pot considerar un bon ús de les xarxes socials per part dels mitjans?

  Internet, i les seves eines, a més d’ésser una font d’informació, són també una font de notícies. Molts informatius estan obrint les seves edicions amb events, fets, coses que han passat directament a la xarxa. Si Internet es converteix en una font de notícies, encara més important és saber dominar-lo, saber verificar informació, contrastar fonts i, per exemple, saber determinar si és o no és vàlida la informació trobada. Els periodistes encara no saben dominar aquest laberint informatiu.

• El fet que tothom pugui publicar a Internet dificulta la tasca del periodista, doncs…

  Internet inaugura molts debats jurídics: drets d’autor, propietat intel·lectual i, sobretot, aspectes ètics. Qui publica què? L’anonimat impedeix que ho sapiguem. Amb Internet serà difícil establir eines que garanteixin el control dels continguts, amb la qual cosa caldrà potenciar els codis ètics i deontològics dins les pròpies relacions. No oblidem el cas del Gran Wyoming, que envia un vídeo fals a través de Youtube on es veu com insulta una becària. Intereconomia, cadena de la TDT, publica el vídeo sense contrastar-lo ni verificar-lo. Al dia següent, el Gran Wyoming posa el vídeo sencer, i el vídeo acaba amb ell i la becària traient un cartell on posa “Os la hemos pegado”. Intereconomía rep moltes crítiques perquè ha publicat una cosa sense contrastar. Gran Wyoming també rep moltes crítiques perquè ha llançat una mentida en un escenari on hi ha molta gent que se la pot creure.

  Una característica de la xarxa és la seva actualització constant, la immediatesa. El fet que puguem ser els primers a informar a través Internet no vol dir que aquest sigui l’únic objectiu, perquè pot passar que siguem els primers en equivocar-nos.

• Pàgines com Menéame, Nowpublic i Ohmynews afirmen que cada ciutadà pot convertir-se o ésser un periodista…

  Actualment s’ha produit una pèrdua de credibilitat de la societat dels mitjans. Els mitjans es van oblidar que parlaven per a la gent i van començar a fer el que volien: un periodisme de declaracions, molt superficial i que no corresponia a allò que estava demanant l’audiència. Gràcies a la web 2.0, però, allà on no arribaven els mitjans, van començar a arribar els ciutadans. La població va començar a crear els seus propis cibermitjans on denunciava i criticava aspectes que no apareixien en l’agenda temàtica dels mitjans. El que estem veient no és quelcom nou sinó la conseqüència d’una situació mal portada: la pèrdua de credibilitat dels mitjans.

  D’altra banda, els periodistes no poden estar a tots els llocs. Avui, però, quelsevol ciutadà disposa de tecnologies per a gravar imatges, àudio, enviar textos… i es converteixen, en certa manera, en ramificacions que estenen l’abast dels periodistes tradicionals. Així, si d’una banda els mitjans no poden arribar a tot, de l’altra la gent ja disposa d’eines per a convertir-se en improvisats cronistes.

• Així, Internet i les noves tecnologies possibiliten que la ciutadania exerceixi com a periodistes.

  Jo crec és que és cent per cent positiu que els ciutadans puguin participar en aquest debat, perquè és més democràtic, més plural i hi ha més veus, i quan hi ha més veus també hi ha més compromís. D’altra banda, hi ha una sobreabundàcia d’informació, i és aquí quan els periodistes han d’actuar com a filtres, referències, cartògrafs que ordenin la informació.

  En últim terme, més que parlar dels ciutadans com a periodistes, hauríem de parlar dels ciutadans com a emissors, com a gent amb capacitat per a dir quelcom. No és el mateix dir quelcom que informar. Informar és un procés molt més complicat que requereix d’unes habilitats i unes competències. Seria injust dir que, un personatge anònim, que no té aquesta formació, pot elaborar continguts amb la mateixa qualitat que un periodista. Tal com diu José Luís Orihuela, professor de la Universitat de Navarra, amb la web 2.0 hi ha una notícia bona i una dolenta: la bona és que ara tots poden ésser emissors, i la dolenta és que ara tots poden ésser emissors. Vegem les dues cares d’aquest mateix fet: el positiu, democratització, més pluralitat, més participació; i el negatiu, major abundància d’informació, més caos.

• El paper del ciutadà seria comunicar, aportar continguts…

  Un cas interessant és el de Ohmynews, diari que publica continguts dels ciutadans, que paga les aportacions de la gent i, no ens n’oblidem, que filtra o edita els continguts abans de publicar-los. El model d’Ohmynews comença a tenir ja una certa petjada en els mitjans que incorporen la web 2.0: Soitu, a Espanya, també està pagant els ciutadans que publiquen textos i fotografies pròpies. Sembla ser que canviarà el concepte de qui aporta continguts: si són només els periodistes o són també els ciutadans.

  Amb Internet, estem assitint a un canvi de velocitats: quan va esclatar una bomba d’ETA, el primer mitjà que en va informar va ser Hi5, o Tuenti. Els mitjans hauran de buscar la manera de no quedar a una velocitat molt més lenta que la que marca la web 2.0, i això es resumeix en la necessitat que el futur, els estudiants que estan ara a les universitats, surtin amb idees, amb iniciativa, amb formació per a assumir el lideratge d’aquest canvi, un canvi revolucionari i equiparable amb la impremta de Gutenberg.

Publicat el 25 de març de 2009 a Tu pots ser periodista

Fernando Sabés Turmo és periodista doctorat per la Universitat Autònoma de Barcelona amb una tesi sobre els mitjans audiovisuals a l’Aragó i també professor de la facultat de Ciències de la Comunicació d’aquesta mateixa universitat. Sabés, autor de dos llibres sobre la pràctica del periodisme i la comunicació, és també coordinador de la part acadèmica del Congrés de Periodisme Digital, trobada que enguany ja ha celebrat la seva desena edició. Per aquest professional i docent, el periodisme ciutadà és una pràctica que permet als ciutadans generar continguts informatius però, en cap cas, s’ha de confondre amb la pràctica del periodisme, una professió que comporta una gran responsabilitat.

• Els estudiants surten preparats per a treballar en un mitjà digital?

  Crec que sí, i crec que no hi ha diferències entre un ciberperiodista i un periodista. Un periodista s’ha de comportar com a tal, independentment del suport. Pero la forma de fer periodisme no ha de canviar encarà que canviï la forma de redacció.

  Crec que els professionals o els que estudien periodisme sí que surten ben preparats.

   

• No es necessita cap capacitat extra per a treballar en un mitjà digital…

  Bé, jo només dic que per a ser un bon ciberperiodista has d’ésser un bon periodista amb certes habilitats tecnològiques. T’has de comportar de forma similar: has de treballar amb les fonts com les treballarien en un sistema tradicional, has de tenir també un codi deontològic… No podem pensar que un ciberperiodista és una espècie diferent. Canvia el suport, amb la qual cosa nosaltres, com a professionals, hem de tenir la suficient capacitat per a adaptar-nos-hi.

   

• De la manera com hi ha assignatures específiques per a ràdio, televisió i premsa, no n’hi ha per als mitjans digitals, per saber com aplicar els coneixements periodístics a Internet.

  Les noves tecnologies no només s’incorporen amb un canvi de pla d’estudis, sinó que el docent les ha d’anar incorporant en el seu àmbit diari. Hem d’aconseguir que tothom que surti llicenciat sàpiga crear-se una pàgina web. Probablement després ells no la dissenyaran, però sí que la podran actualitzar sense massa problemes. El nou pla d’estudis hauria de contenir quelcom vinculat al ciberperiodisme, però també hauria de deixar oberta la porta a noves possibilitats que ens oferiran les noves tecnologies en els pròxims anys.

   

• Internet és un mitjà ràpid i que se suposa s’actualitza molt més que ràdio, televisió i premsa. Aquesta rapidesa que exigeix pot fer que s’acabi donant per certes informacions o fonts que amb un altre mitjà es contrasten més?

  No hauria de passar: el periodista ha de treballar exactament igual. Jo, com a periodista, mai publicaria, encara que l’hagués de publicar de forma ràpida, una informació que no tingués contrastada i ratificada per unes fonts fiables. Podem pecar, però llavors no estarem actuant bé com a periodistes, estaríem pervertint la professió. Hi hauria d’haver una actualització pràcticament contínua, però mai en perjudici de la qualitat de la informació. A Internet es constaten més errors, en els ciberdiaris, que no en els diaris en paper, de moment. Caldria reflexionar sobre quant personal es destina a un ciberdiari i quant personal es destina a la premsa, el percentatge és interessant.

   

• No compten amb els mateixos recursos la redacció impresa que la digital?

  No, està desequilibrat.

   

• Una solució seria fusionar les dues redaccions o les maneres de treballar i els ritmes que se segueixen són massa diferents?

  Crec que sí, però és un procés que no es pot imposar sinó que ha d’ésser progressiu, i que s’està donant. En el moment que se surti d’aquesta crisi econòmica, el sector dels mitjans de comunicació haurà patit una correcció important que generarà unes noves formes d’elaboració de la informació. Al final es convertiran en uns multimèdia que elaboraran productes per als diferents segments o línies de negoci. S’haurà de concentrar i s’haurà de focalitzar la redacció per a tots els multimèdia o per a tots els mitjans que s’estiguin conformant com a multimèdia.

   

• Internet és el mitjà més consultat per la gent jove mentre que els diaris en paper estan quedant per a la gent gran. És un problema d’accés o el que passa és que existeixen diferències a nivell de continguts: s’enfoca més la versió digital a la gent jove?

  No crec que els continguts estiguin adaptats a la gent jove, ja que es deriven dels mitjans tradicionals, que al final continuen sent els majoritaris a l’hora del consum de la informació i els que marquen l’agenda. Si que es busquen noves fonts, però es va a ratificar amb el producte tradicional que té la seva versió a Internet. És un problema més de costum a l’hora de consumir informació o de consumir un altre tipus de continguts. S’està parlant de públic jove, que és el que consumeix cada vegada més internet: aquest públic jove cada dia és més, i com a jove cada dia s’amplia aquesta edat, per tant, tot i que hi ha una esquerda digital, aquesta cada vegada és menor i cada vegada ho serà més, amb la qual cosa tota l’estructura del sistema de mitjans actual haurà de fer la seva reconfiguració. Com es finançaran aquests productes digitals i quin serà el seu model de negoci? Encara no s’ha obtingut el model de negoci real, que s’haurà de redefinir. El pastís publicitari s’ha reduit i han aparegut més mitjans. Tot això haurà de definir un nou model de gestió dels mitjans de comunicació, i probablement haurà d’ésser molt diferent a l’actual.

   

• Diari digital amb accés de pagament?

  No, això no. Ni ha funcionat el diari digital amb accés de pagament, ni l’intermig, és a dir, que només es podien veure fotografies en baixa resolució i els dos primers paràgrafs i llavors pel següent calia pagar. No ha funcionat… Però algun model cal, algú haurà de finançar.

   

• Una alternativa fora de la publicitat?

  No ho sé. Però que caldrà tenir una alternativa, segur.

• A nivell de fiabilitat de la informació, encara que la gent consulti cada vegada més Internet, se li dóna el mateix valor?

  Per confirmar allò que es rep per un canal no tradicional encara es va al mitjà tradicional, és igual que sigui en paper o en digital, però al mitjà tradicional. La fiabilitat ja no és un problema de suports, sinó de qui et dóna aquella informació, que sigui una capçalera de referència.

   

• Internet, amb els blocs i altres eines, dóna moltes opcions a tothom de pujar informació i treballar-la. És possible que un ciutadà sigui periodista sense tenir la formació?

  No. Hi ha hagut un error i és denominar periodisme ciutadà a aquesta generació de continguts informatius generats per qualsevol persona. No la critico, és important que qualsevol pugui generar continguts informatius. Però quan una persona destina quatre anys a formar-se com a periodista adquireix uns hàbits, una formació, un comportament amb les fonts, una sèrie d’instruments i de formes de comportament i de reflexió que un ciutadà del carrer no té. La rigorositat per a treballar amb les fonts és un dels elements clau. Com ho farà el ciutadà? Sabrà plasmar aquests continguts de manera que siguin noticiosos i no tendenciosos? Al final el que es produeix és una sobreinformació per saturació. El que li manca a Internet és qui garanteix que allò que s’explica és cert.

   

• Així el periodisme ciutadà…

  Jo intentaria buscar uns altres termes. Periodisme ciutadà… per a mi no és periodisme, és una manera de generar informació però sense la rigorositat que ens hauria de garantir el periodisme. Una altra cosa és que hi hagi periodisme ciutadà que si que tingui aquesta rigorositat i aquestes maneres i rutines.

   

• És gràcies a Internet que existeix aquest fenomen?

  Hi ha mitjans en paper que han intentat buscar una fòrmula similar. Internet el que ha fet és multiplicar-ho.

   

• Les possibilitats d’informació que es donen en un forum o en un xat a Internet i que els mitjans tradicionals han incorporat amb comentaris sobre les notícies és similar o, malgrat la possibilitat de comentar, la comunicació en els mitjans tradicionals continua essent unidireccional?

  Aquí ens trobem amb una informació que després té uns posts d’opinió, ja no parlaríem de periodisme informatiu sinó d’opinió. Evidentment això democratitza la possibilitat d’opinar, però no de generar informació, i en el cas que generés informació s’haurien de contrastar aquests continguts. A mi el que em preocupa és que qualsevol pot dir el que vulgui, i no passa res, i quan un periodista diu quelcom és perquè suposadament, o almenys idílicament, ho té contrastat. Aquesta és la gran diferència. El treball dels periodistes requereix una responsabilitat absoluta, estem jugant amb informació, amb temes que són susceptibles i que poden afectar a persones. Allò important és ser bons professionals i contrastar, treballar, analitzar i no publicar res sense que estigui perfectament justificat, argumentat i documentat. Aquesta és la diferència d’un periodista enfront el que pot dir qui vulgui.

 Publicat el 10 de maig de 2009 a Tu pots ser periodista

La primera edició del Ojo de Pez Photo Meeting ha obert aquesta tarda les seves portes a La Virreina Centre de la Imatge. El Photo Meeting s’allargarà fins el dissabte 17 de juliol i, al llarg d’aquests tres dies, serà el marc per a visionats de portafolis, projeccions, xerrades, debats i conferències sobre l’estat de la fotografia documental. Per Frank Kalero, director del Photo Meeting i fundador de la revista Ojo de Pez, aquesta trobada és “el reflex de vuit anys d’edició de la revista i de tots els seus números publicats”

El Photo Meeting s’ha obert amb la xerrada “Desde el campo de batalla al archivo”, a càrrec de la fotoperiodista nord-americana Susan Meiselas. Meiselas, membre de l’agència Magnum Photos, ha destacat la importància de la reflexió i de la responsabilitat si es vol obtenir un treball de qualitat: “Com convertir-nos i ser un observador de confiança? Té a veure amb com interroguem la realitat”. Al llarg de la conferència, Meiselas ha destacat la importància del temps com a element central en la fotografia. Per l’autora, no es tracta només de l’instant en què es fa una fotografia, sinó que el fotoperiodisme és retratar un procés: “No es tracta de fer les fotografies i marxar, sinó de retratar un procés en desenvolupament”. Meiselas ha passat per llocs com Nicaragua, on va poder viure durant gairebé un any i fotografiar la revolució sandinista, i també ha estat al Kurdistan iraquià, on va arribar després de la repressió de Sadam Hussein sobre el poble kurd. Al llarg d’aquests viatges, l’autora ha reflexionat sobre la propietat de les imatges que es fan: “A qui pertanyen los fotografies que fem i ens emportem? Les fotografies eren dels nicaragüencs, eren la seva història”.

Sentit de la responsabilitat

L’autora nord-americana ha parlat també sobre la responsabilitat del fotoperiodista sobre la seva obra: “Què fem amb l’obra més enllà del que una revista o publicació puguin fer?” Per Meiselas, cal treballar per crear espais on les fotografies puguin ser vistes. En el cas del projecte de Kurdistan, després dels mesos sobre el terreny es van fer diverses exposicions a diferents països i ciutats on hi havia comunitats importants de kurds; es va publicar un llibre i es va crear akaKURDISTAN.com, una pàgina web amb l’objectiu de recollir fotografies i imatges sobre el Kurdistan i constuir així “una memòria col·lectiva per a un poble que no té cap arxiu nacional”, un lloc on tothom pot enviar les seves imatges. Allò que ha de moure el fotoperiodisme, per Meiselas, és descobrir fets amagats: “Ens interessa explicar històries i que la gent expliqui les seves històries. Allò que ens impulsa és el poder d’alliberar una història reprimida”. En el cas del projecte del Kurdistan, Meiselas recorda que cap mitjà de comunicació del moment es va mostrar interessat pel treball i que va ser gràcies a l’ONG Human Rights Watch que les imatges van poder veure la llum: “Ara els fotòrgrafs depenen molt d’ONG per accedir als llocs i també pel finançament. The New York Times no va publicar les imatges fins al cap de dos anys dels fets”.

Durant la reflexió sobre els treballs a Nicaragua i al Kurdistan, Meiselas ha rebutjat la relació triangular que clàssicament s’establia entre el periodista, l’objecte de la fotografia i el públic i ha defensat una relació més interactiva: “Jo hi veig un cercle continu”. L’autora ha recordat com, durant el treball a Kurdistan, la població els duia fotografies importants per a ells i que es van incorporar al llibre: “El llibre del Kurdistan és com un àlbum de família”.

Una trobada internacional

Fins aquest dissabte, personalitats com el fotògraf italià Olivero Toscani, autor de diverses campanyes publicitàries de Benetton; Jamie Wellford, editor fotogràfic del Newsweek, juntament amb fotoperiodistes d’arreu del món, passaran pel Photo Meeting.

(Però és veritat)

Tom Wolfe presenta el Nou Periodisme com un gènere que utilitza tècniques i recursos propis de la novel·la realista per a elaborar treballs periodístics en profunditat

Trenta-cinc anys després de la primera aparició de El Nuevo Periodismo, assaig escrit pel periodista Tom Wolfe, el concepte de nou periodisme continua essent un gran desconegut tant entre part dels professionals dels mitjans de comunicació com entre la majoria de la població. És per això que aquesta petita joia, on Wolfe presenta què és el nou periodisme d’una manera senzilla i amena però efectiva, hauria de passar per les mans de tothom: gràcies a aquesta obra, els periodistes dels mitjans descobriran una nova manera de treballar que els ajudarà a fer la seva feina millor. De la mateixa manera, la resta de ciutadans, receptors per tots costats d’una allau d’informació, s’armaran amb més criteris per a distingir la informació de qualitat d’aquells miratges que s’assemblen a un producte periodístic com cal però que no ho són.

En el llibre, Wolfe se serveix d’unes primeres pàgines d’assaig per a definir el nou gènere periodístic i per a explicar les seves característiques i tècniques i, un cop repassada la teoria, ofereix nou fragments de pràctica als seus lectors.

Tot i que El Nuevo Periodismo és una obra d’assaig on es presenten les bases teòriques d’un nou gènere, el llibre fuig de l’estil distant i asèptic que acostumen a tenir els textos de coneixement. Wolfe aconsegueix que la teoria, l’explicació de tècniques i maneres de treballar i les reflexions al voltant de la història i trajectòria del nou periodisme i de la novel·la, es presentin d’una manera que absorbeix el lector. Per tal d’aconseguir aquest efecte, l’autor utilitza un llenguatge senzill i comprenedor, amb un abundant ús de recursos com les exageracions i les comparacions que li garanteixen que allò que diu queda clar. La primera part de l’obra presenta un to didàctic molt efectiu: Wolfe explica què és el nou periodisme i quins són els seus recursos alhora que utilitza aquests recursos en el text. Així, alhora que presenta com un dels grans quids del nou periodisme ser al lloc dels fets i viure allò que estem explicant, Wolfe deixa clar que ell ha treballat en diaris i suplements i que ha experimentat en pròpia pell les tècniques que ven, per exemple, en recopil·latoris anteriors com La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop, obra apareguda cinc anys abans que El Nuevo Periodismo i on Wolfe ja posa en pràctica tot el que recepta després. Si l’autor parla de la possibilitat de jugar amb el punt de vista i canviar-lo constantment com una tècnica per a atreure l’atenció del lector, més endavant juga amb nosaltres i aplica aquest salt de punt de vista constant i sense avís: “Se sentían confundidos, ofuscados… Esto no puede estar bien… Esa gente hacía trampas, adornaba la cosas, inventava el diálogo… Díos mío, tal vez habían inventado escenas enteras los mentirosos sin escrúpulos (se lo digo yo, árbitro, esa jugada es ilegal). Necesitaban creer, en suma, que esta nueva forma no era legítima… era una «forma bastarda»”.

A banda d’explicar tècniques i característiques, Wolfe també aprofita el seu doctorat en Literatura nordamericana per exposar la tesi que el nou periodisme és la salvació de la literatura i la novel·la dels EUA, una literatura que després de l’èxit viscut durant les dècades de 1920 i 1930 amb autors com F. Scott Fitzgerald, John Steinbeck, Ernest Hemingway o William Faulkner, va decaure i va quedar limitada a la novel·la d’idees, obres desarrelades de la realitat i del que succeïa. El nou periodisme era el camí que conduia a un futur on les novel·les d’intens realisme social triomarien. En aquest punt, però, sembla que Wolfe no la va acabar d’encertar. D’una banda, durant els anys seixanta i setanta trobem diferents llibres que miren a la societat nord-americana i als seus problemes: el problema racial, que apareix mencionat en el fragment de Terry Southern A la rica marihuana y otros sabores en l’antologia de El Nuevo Periodismo, és matèria prima d’obres com Otro país, de James Baldwin, o en Cántico de Salomón, de Toni Morrison. També durant aquell període autors jueus com Isaac Bashevis Singer ofereixen un retrat de la vida dels jueus en la seva trilogia La família Moskat, o d’altres com Edgar L. Doctorow o el més conegut Philip Roth parteixen dels costums i la realitat del seu voltant per bastir les seves novel·les.

Així doncs, deixant de banda la radicalitat de les afirmacions de Wolfe, la diferència entre el nou periodisme i la producció novel·lística de l’època no és el fet de considerar la realitat com a matèria primera o no, sinó la manera d’apropar-se i reflectir aquesta realitat: si per als novel·listes la realitat era la inspiració, el que motivava la novel·la, per als nous periodistes la realitat serà la novel·la en sí.

D’altra banda, l’esperança de Wolfe de que els textos del nou periodisme acabessin triomfant s’ha acabat dissolent en el pas dels anys. Les històries de la literatura, tot i que sí mencionen algunes obres seguidores del nou periodisme, com ara A sang freda,de Truman Capote, o el text de Norman Mailer Els exèrcits de la nit, ignoren del tot la resta d’obres fetes seguint les tècniques periodístiques. La novel·la d’intens realisme social no va acabar triomfant i la literatura nord-americana de segona meitat del segle XX és recordada per la seva gran heterogeneïtat, amb abundància de textos de ciència-ficció i d’intriga, com els escrits per Thomas Pynchon, Ray Bradbury o Chuck Palahniuk, i amb moltes obres incloses dins les neovanguardies, llibres que en la seva majoria es defineixen per la seva adscripció a la metaficció -aquella ficció que fa referència a la pròpia ficció-, pel seu joc amb narradors experimentals i per la reflexió sobre la filosofia del llenguatge i els problemes que planteja la relació entre la parla i la realitat.

Wolfe centra el seu text en la presentació d’una sèrie de característiques i tècniques necessàries per a elaborar treballs de nou periodisme, elements que després exemplifica clarament en la posterior antologia. Per l’autor, la força del nou periodisme rau en quatre característiques de la novel·la realista: la construcció escena per escena, la força del diàleg realista, la inclusió del punt de vista de diferents personatges i la força dels detalls com a portadors de diferents significats socials. Però a banda d’aquests procediments, la veritable potència del nou periodisme està en la documentació i la recollida d’informació: passar temps amb les persones i en l’ambient que volem presentar, conèixer què és important i què no per a ells, saber com parlen, es mouen, vesteixen i relacionen, què pensen, què els preocupa i què els fa feliços. Serà aquesta recollida de material el farà possible que després s’apliquin les característiques de la novel·la realista als personatges o fets dels que parlem; és aquest emmagatzemament de dades i vivències el que ha possibilitat els textos de l’antologia.

Gràcies a una bona documentació Rex Reed i Barbara L. Goldsmith poden oferir a Ava Gardner i a Valerie Solanas com uns personatges rodons i complexos en ¿Duerme usted desnuda? i en La Dolce Viva, respectivament. Reed i Goldsmith excel·leixen en presentar els personatges d’una manera diferents a com han aparegut en altres entrevistes i, tot i que Ava continua essent una estrella i una dona de gran bellesa, amb “irresistible sonrisa de Ava” i “sus ojos de Ava”, el personatge apareix més pròxim i més humà, amb opinions crítiques sobre la interpretació i la indústria del cinema, amb uns gustos literaris determinats i unes determinades expectatives de les relacions de parella i de la vida espiritual. La màgia de Reed és anar més enllà de la imatge de diva del cinema i presentar a Ava Gardner com una persona propera. Si algunes entrevistes periodístiques només reflexen personatges arquetípics, el nou periodisme ofereix tipus, personatges que més enllà d’estrelles, alcohòlics, pensadors o militars són persones amb una història i una evolució. En aquesta línia, Rex Reed presenta la dicotomia glamour/humanitat com un tot centrant-se en detalls com la decoració de l’hotel, el mobiliari o la roba d’Ava per a transmetre la sensació de luxe i de diva de l’actriu, fet que li permet que Ava es converteixi en la mina d’on treu els detalls que l’acaben presentant com a persona.

De la mateixa manera, Goldsmith ens apropa a la humanitat de Viva i, a través d’ella, a Andy Warhol i al món del cinema underground i les seves relacions. L’autora de l’entrevista combina grans fragments de diàleg recollits durant l’entrevista amb un narrador testimoni que, alhora que ens diu que Goldsmith era allà i va viure i veure tot el que relata i escriu, i aporta així credibilitat al text, fa que la seva persona quedi en últim terme i no distregui l’atenció del lector del veritable tema: Viva com a persona que treballa en el cinema underground. A banda de presentar uns personatges humans i complexos, Reed i Goldsmith destaquen al evitar qualsevol valoració sobre els personatges sobre els que escriuen i les seves actuacions: si Ava Gardner beu en excés, Reed no ho valora, simplement es limita a descriure el que l’actriu beu i en quina quantitat i velocitat, es limita a donar informació i deixa per al lector la possibilitat de valorar i d’escandalitzar-se o no. De la mateixa manera, si Viva i les actrius underground fan un recorregut pel bulevard de les drogues, la periodista en cap cas deixa entreveure si combrega o rebutja amb l’estil de vida de l’entrevistada. El nou periodisme, tot i presentar la forma d’una novel·la, continua essent un treball amb informació i, com a tal, els periodistes es mantenen neutrals: més a prop i amb major coneixement de causa, però des de l’objectivitat.

L’antologia també inclou un cas ben allunyat del narrador que desapareix deixa el protagonisme pel tema que tracta: Terry Southern i A la rica marihuana y otros sabores és un clar exemple de narrador en primera persona que se situa en primer pla de l’acció, un narrador protagonista. L’article de Southern, més que ser un text sobre el twirling i les majorettes al sud dels EUA, és una crònica sobre l’elaboració d’un reportatge que no apareix per enlloc. L’autor, convertit en narrador protagonista, descriu el seu viatge per tal de documentar-se sobre el tema, la seva estada al campus d’Ole Miss, les reaccions que li provoquen les noies de l’Institut i les diferents sensacions que sent al llarg de l’elaboració del seu article. Expressions com “en mi caso”, “me sentía”, “creí”, o “había borrado de mi mente” conviuen amb llargs paràgrafs de documentació i dades sobre el twirling (i fins i tot la còpia de l’horari de l’Institut!) incorporades al text sense cap tractament. Mereix el text de Southern ésser inclòs en un recull de nous periodistes? Més enllà d’ésser una mostra de com treballar per a elaborar un text del gènere, l’article no aporta res més que un narrador protagonista que desvia l’atenció del tema -el twirling i les seves practicants- cap a ell.

Una de les poques virtuts del text de Southern en relació al nou periodisme són els fragments de diàleg en els que reprodueix la manera de parlar dels ciutadans dels estats del sud dels EUA. La força del diàleg realista, arribar a conèixer la manera de parlar de les persones, és un dels elements característics del nou periodisme. Tot i que Tom Wolfe usa fins a l’abús la reproducció del diàleg realista en obres seves com Emboscada en Fort Bragg (“Etá nuna nidá militá e lo mismo que sé un hombre”), els dos textos de Wolfe inclosos en l’antologia no sobresurt per l’abundància de diàleg, sinó per l’ús del que l’autor anomena ‘veu de prosceni’: el narrador adopta el to i la manera de parlar dels personatges i l’ambient objecte del seu text i, d’una manera més efectiva que no amb descripcions minucioses, el lector es pot submergir en el tema tractat i arriba a tenir la sensació d’estar enmig de les situacions presentades. En els dos fragments inclosos en l’antologia, Wolfe ens transporta des d’un ambient sofisticat i esnob (“Porque, Dios mío, los criados no son una mera conveniencia, son una absoluta necesidad psicológica”) fins a una situació viscuda per unes persones del fons de l’escala social (“¿Quién está jodienco a quién?… tú hiciste tu número y él el suyo, y ni siquiera tuvieron que parar la música… La banda siguió tocando y… sin embargo… ¿Viste la cara que ponía? Aquel pelele…”).

Robert Christgau empra un recurs similar a Beth Ann y la macrobiótica. En aquest cas el narrador, que explica una història que ell no ha viscut des d’una omnisciència neutral gràcies a la documentació i les entrevistes amb els protagonistes del text -a excepció de la principal protagonista, que és morta- opta per introduir explicacions sobre l’actuació dels personatges des del punt de vista d’aquests: reprodueix uns pensaments vàlids per als protagonistes amb tota naturalitat i sense cap valoració. Gràcies a això, el lector es troba cara a cara amb uns arguments que, encara que a ell li sobtin, reforcen la història perquè li presenten el punt de vista dels personatges. Així, és motiu per no voler tornar a veure el pare el fet que, en la seva presència, “las vibraciones eran excesivas, sencillamente”. D’altra banda, gràcies a la reproducció dels arguments dels personatges des del seu punt de vista, l’autor ajuda a acostar un tema com la macrobiòtica a lectors que el desconeguin, introduint conceptes com “yin”, “yan” o “sanpaku” de manera comprensible i natural, sense necessitat de fer un apart en la narració per introduir-los. La màgia de Christgau, a banda d’aconseguir penetrar fins al pensament dels protagonistes d’una història que ell ni ha viscut ni ha presenciat, es troba en la naturalitat del seu llenguatge i la suavitat i eficàcia amb què introdueix conceptes desconeguts: cap dubte queda de quines són les bases de la dieta macrobiòtica o de què significa tenir els ulls sanpaku.

Finalment, Nicholas Tomalin i el seu text El general sale a exterminar a Charlie Cong acaben de reafirmar que el nou periodisme, tot i el seu format novel·lístic, continua essent un treball sobre la realitat, una feina periodística sobre qualsevol element d’actualitat: tant una mort sorprenent com la vida d’artistes, el funcionament de grans empreses o un conflicte bèl·lic. Nicholas Tomalin escull aquesta última temàtica i marxa a acompanyar una tropa de soldats a la Guerra del Vietnam. Gràcies a aquest treball sobre el terreny, a aplicar les maneres de treballar del periodisme, Tomalin pot oferir un narrador testimoni creïble i coherent que sap amagar la seva presència i posar en relleu la realitat de la guerra i la seva concepció actual: una empresa que dedica capital i personal per arribar a dominar el mercat.

És, doncs, el que fa Tomalin, el secret del nou periodisme: marxar a cobrir qualsevol esdeveniment d’actualitat, ser present a l’escenari dels fets i conèixer i dominar les fonts d’informació per a poder oferir, en definitiva, un treball periodístic de proximitat i de qualitat, un treball periodístic que coneix els fets, el seu context i les claus interpretatives d’allò sobre el que parla, i que ho presenta al lector de manera amena i clara. El nou periodisme va més enllà del què, qui, com, quan i on que acostumen a presentar els mitjans d’avui en dia i es dedica a explorar la realitat i la societat. El nou gènere que presenta Wolfe en aquest assaig és una manera de generar coneixement sobre allò que ens envolta però del que moltes vegades no som conscients. Si el periodisme actual es veu forçat a reduir l’actualitat i la vida a mitja pàgina d’un diari o a 50 segons d’imatges i locució, el nou periodisme és el crit d’alerta i de rebel·lió: La vida és complexa i si li donem un tractament superficial ens allunyem d’ella i de la seva realitat! Deixeu-nos explicar bé, i en profunditat, què és tot allò que us sona però que continueu ignorant!

aquest bloc romandrà inactiu fins al mes d’octubre d’enguany.

g

Firmin és una rata nascuda en el soterrani d’una llibreria que ens agafa de la mà i, al llarg del llibre, ens explica quina ha estat la seva vida: com des del moment en què va néixer era feble i poca-cosa, com els seus germans no li deixaven veure la llet de la seva mare i com, mort de gana, va començar a menjar-se els llibres. I de menjar-se els llibres, Firmin va passar a llegir-los i a aprendre’n coses, i a viure-les, encara que molts cops només fos des de la imaginació.

g

Savage ens presenta una història commovedora, genial perquè ens arriba al cor sense haver de recórrer a cap cursileria en cap moment. Amb Firmin, el lector es troba davant un relat que li explicarà què és l’amor i també què és el desamor, un llibre que descobreix que la vida tal com és, plena de revelacions però també de frustracions, d’alegria i de triseses, de creacions i de destruccions. Això és Firmin, la història d’una vida.

g

Aquesta història senzilla però dura i potent és protagonitzada per una rata -Firmin- que, des del moment en què neix, no deixa de créixer i evolucionar. Firmin és un personatge que se sent sol -perquè ho està-, bé perquè les persones que ell estima no el veuen com a res més que una rata, bé perquè encara que l’accepten i el cuiden no arriben a entendre que, més enllà de llegir, Firmin pensa, sent, i estima. Tot aquest amor i aquests sentiments Firmin els porta al cor i al cap: un cap tant gros i desenvolupat que li suposa una càrrega tan pesant -i potser més i tot- com l’anell únic a Frodo; un cor tant gran que el porta a viure un amor tan apassionat i tan destructor com el de Catherine i Heathcliff.

Savage sap treballar els personatges, els sap modular i fer-los evolucionar, però sempre coherents, sense fugir de la realitat, sempre recordant que malgrat que Firmin ens sembli tant humà com tu, com la teva parella o com el teu veí, continua essent una rata, una rata lletja als ulls de tothom que la veu, fins i tot als ulls d’ell mateix.

g

De la mateixa manera com treballa la història i els personatges, l’autor sap treballar el llenguatge. Savage ens ofereix una història escrita de tu a tu, una història en la què Firmin ens parla i ens interroga directament, d’igual a igual, i ho fa amb un llenguatge senzill però triat i potent, com la història mateixa. Res de cultismes ni paraules estranyes, res de frases complicades, construccions recargolades o paràgrafs carregosos i enfarfegats: Firmin ens parla com un amic, com un germà. De fet, acabo sent-ho.

g

Com Firmin, si llegiu aquest regal que Savage ens fa, haureu viscut una miqueta més, haureu sentit molt més. Segurament no descobrireu cap nou sentiment, segurament l’enyorança per altres temps, la sensació de pèrdua, o el xoc que suposa adonar-se de la realitat no són res de nou per a vosaltres. No passa res. Amb Firmin no ho reviureu. Ho viureu. I aquesta és la seva màgia.

De tots els blocs culturals, considero que aquests són els cinc millors:

• Synesthésique és un gran bloc cultural, centrat sobretot en l’art, tot i que també hi ha reflexions sobre altres temàtiques. El bloc ens descobreix nous aspectes de l’art i dels artistes, i ens presenta obres poc conegudes. Penso que és un bloc molt treballat que no es limita només a oferir-nos reflexions sobre fets culturals, sinó que també ens aporta entrevistes fetes per la seva autora. Un altre aspecte que considero molt positiu del bloc és que interrelaciona diversos aspectes de la cultura: literatura amb art, fotografia… Ja per acabar, m’agradaria destacar que l’autora no ho dóna tot fet i mastegat als lectors, sinó que ens obre les portes i ens convida a que siguem nosaltres mateixos els que descobrim i valorem tot allò que ens va mostrant.

b

• Retalls de cultura és un altre dels millors blocs culturals de l’assignatura. Aquest és un bloc que tracta una gran diversitat d’aspectes obre el món cultural, des de l’art a la literatura passant per museus i exposicions, cinema o espectacles de carrer. A la franja lateral del bloc el visitant hi pot trobar una agenda centrada en les estrenes de cinema que es va actualitzant setmana rere setmana, i les entrades al bloc també s’actualitzen bastant sovint. D’altra banda, l’autora té un estil a l’hora d’escriure que m’agrada molt, amb unes crítiques directes, clares i enginyoses.

b

• Instants de vellut és un altre dels millors blocs de la classe. El bloc tracta també una gran diversitat de temes, i hi podem trobar entrades de cinema, teatre, literatura, exposicions o espectacles. Instants de vellut és un bloc on també hi podem trobar els diferents temes que anat sorgint a classe i que hem tractat, que l’autora comenta i als qual hi aporta un punt de vista personal. A més a més, el bloc ens va informant de diferents de quina és l’actualitat cultural, sobretot de la zona de Barcelona, i també ens ofereix entrevistes pròpies.ç

b

• Fem cultura és un altre dels blocs que m’ha agradat molt perquè ens ofereix informacions, reflexions i crítiques sobre el món de la dansa, un àmbit cultural molt poc tractat tant a les pàgines dels mitjans i les publicacions culturals. El bloc ens ofereix una agenda centrada en els espectacles musicals i de dansa de Barcelona on podem trobar espectacles que s’estan fent en el moment. A més, l’autora ens ofereix una llista d’enllaços a pàgines de dansa d’arreu del món, tant catalanes com espanyoles o d’altres països. A més de les entrades sobre dansa, l’autora també tracta altres aspectes del món cultural com ara l’art o diverses exposicions.

b

• Finalment, el cinquè bloc que m’ha agradat més és Ars longa, vita brevis, un bloc on podem trobar reflexions molt diverses sobre molts diversos aspectes -art, exposicons, teatre…-. L’autora ens ofereix unes reflexions interessants en les seves entrades, escrites amb un estil dinàmic i proper. A més, les entrades estan molt treballades i, amés de text, hi trobem imatges, vídeos i una gran quantitat d’enllaços per talque el visitant pugui descobrir noves pàgines i conèixer de qui o què se li està parlant.