“Més que parlar dels ciutadans com a periodistes, hauríem de parlar dels ciutadans com a emissors”

Santiago Tejedor, doctor en Periodisme i autor d’una tesi sobre l’ensenyament del ciberperiodisme a les universitats, inaugura ‘Parlem-ne!, un espai on diferents professionals i experts del món del periodisme i la comunciació reflexionaran sobre el periodisme ciutadà i les seves implicacions.

Tejedor presenta el periodisme ciutadà com una reacció de la ciutadania a la creixent desconnexió entre mitjans i societat i reflexiona sobre la diferència entre els productes elaborats pels ciutadans i pels periodistes. El periodista i professor universitari també parla sobre la necessitat de formar els futurs professionals com a ciberperiodistes i de l’imperatiu d’estar al dia i conèixer el que passa a la xarxa.

• Què aporta de nou el ciberperiodisme al periodisme tradicional?

  El ciberperiodisme és, sobretot, periodisme, i el ciberperiodista és periodista. En amdbós casos estem informant i l’objectiu ha d’ésser informar amb qualitat, rigor i precisió a la societat. No obstant, podem parlar d’un periodisme que es fa des de i per a Internet, que és un periodisme diferent.

• Què hi ha de diferent entre aquest periodisme fet des de i per a Internet i el periodisme tradicional?

  El ciberperiodisme incorpora una sèrie de prestacions i possibilitats comunicatives que mai abans s’havien donat: hipertextualitat, l’element multimèdia, la interactivitat i una gran capacitat documental. A més, estem en un escenari informatiu on l’usuari anònim es converteix en un cronista improvisat que també pot informar. Això fa que el periodista perdi el monopoli de la informació i hagi d’aprendre a conviure amb altres actors que ara també tenen la possibilitat de disposar d’instruments de comunicació que superen les barreres de l’espai i el temps, eines que poden arribar a qualsevol racó del món amb la mateixa rapidesa i impacte que els mitjans tradicionals.

• Molts periodistes dels mitjans tradicionals tenen una mena de por a la gent que té un bloc i hi penja informacions. Ells argumenten que el fet que els usuaris dels blocs no siguin periodistes invalida les informacions que apareixen en aquests espais. Per què hi ha aquesta por i rebuig?

  El que succeeix és una mena de reacció de defensa. La gent tem el ràpid creixement que està experimentant la blogosfera. Davant aquest creixement, alguns periodistes han reaccionat amb una certa protecció i desconfiança, però això només va succeir en una etapa inicial. Hi ha una segona etapa on el que fan els mitjans és absorbir blocs en els seus portals per tal que no siguin quelcom que està fora i pugui ésser una amenaça. En una tercera etapa, el número de blocs és tan ampli que només els blocs amb material de qualitat, es converteixen en referents. Però, a banda dels blocs, crec que l’eina de la web 2.0 que està tenin major impacte són les xarxes socials

• Així, ja s’ha superat la por del periodisme a la xarxa i al ciberperiodisme?

  La por ve sobretot per desconfiança i inseguretat, perquè ens trobem davant quelcom nou que està en canvi constant i que, per tant, impedeix tenir clar cap a on anirà. A més, moltes de les plantilles de directius de mitjans tradicionals, fins i tot de cibermitjans, estan integrades per professionals amb poca formació i poc contacte amb les noves tecnologies. Això també incideix en el fet que vegin aquests nous intruments com una amenaça per al seu lloc de treball i que intentin arraconar o posposar la seva expansió.

• Així, per part del periodista tradicional hi ha una mena de mandra a adaptar-se i a saber emprar les eines que ofereix Internet?

  Sí que podem dir que hi ha una certa mandra o desinterès perquè la xarxa és una cosa que canvia cada dia, i això obliga a estar constantment despert.

  Avui en dia tots els periodistes són digitals: tots utilitzen el correu electrònic, s’informen per internet i la tecnologia que els envolta és digital. A banda, trobaríem els ciberperiodistes, professionals que creen continguts expressament per a ser consultats a través d’una pantalla. En el cas dels ciberperiodistes, sí que hauríem de parlar d’un professional polivalent acostumat al reciclatge continu i al canvi constant, una persona que sap actualitzar els seus coneixements i que té curiositat per saber quines són les noves eines que apareixen.

• Avui en dia ja s’haurien de formar ciberperiodistes des de les universitats…

  L’ensenyança del ciberperiodisme a les universitats s’hauria de centrar en diferents punts. Primer, aprendre a escriure per a Internet, de manera multimèdia: hi ha una gramàtica, una estructura informativa, sobre la que hem de reflexionar i sobre la què els estudiants han d’adquirir competències. Després, també cal que coneguin les eines que introdueix Internet, saber quines són les seves característiques, possibilitats, i com funcionen. Finalment, un altre aspecte decisiu és la gestió de continguts: bases de dades, organització d’informació, cerca de fonts i la seva verificació i contrastació, etc.

• Al llarg de la carrera, les poques coses fetes relacionades amb el periodisme digital han estat la creació de blocs i el seu manteniment i actualització. Quina diferència hi ha entre que això ho faci un periodista o qualsevol altre ciutadà?

  Hi ha la mateixa diferència que si jo faig una operació de transplantament de cor. Potser faria els mateixos passos però el resultat et puc garantir que no seria el mateix que si ho fes un metge. Hi ha moltes eines a la xarxa i es poden emprar de moltes maneres. Una forma d’utilitzar-les és amb una mentalitat o finalitat periodísitica. YouTube, Goear, Blogger, WordPress, Technorati, Delicious, Meneame… potser no estan pensades per a una finalitat periodística, però la tenen. La universitat hauria de constituir els espais per a què els estudiants pensessin, empressin aquestes eines i vegessin quines possibilitats tenen en el seu futur com a professionals del periodisme. L’eina és allà, i després s’haurà de diferenciar l’ús que se’n faci. Al periodista d’avui en dia li correspon no només crear continguts sinó recuperar continguts que ja existeixen a Internet, i per a recuperar aquests continguts cal conèixer quines són les plataformes on es poden publicar de forma gratuita, lliure i senzilla.

• Amb el cas de Marta del Castillo es van treure fotos del Facebook i es van passar per televisió com a part d’una notícia. Es pot considerar un bon ús de les xarxes socials per part dels mitjans?

  Internet, i les seves eines, a més d’ésser una font d’informació, són també una font de notícies. Molts informatius estan obrint les seves edicions amb events, fets, coses que han passat directament a la xarxa. Si Internet es converteix en una font de notícies, encara més important és saber dominar-lo, saber verificar informació, contrastar fonts i, per exemple, saber determinar si és o no és vàlida la informació trobada. Els periodistes encara no saben dominar aquest laberint informatiu.

• El fet que tothom pugui publicar a Internet dificulta la tasca del periodista, doncs…

  Internet inaugura molts debats jurídics: drets d’autor, propietat intel·lectual i, sobretot, aspectes ètics. Qui publica què? L’anonimat impedeix que ho sapiguem. Amb Internet serà difícil establir eines que garanteixin el control dels continguts, amb la qual cosa caldrà potenciar els codis ètics i deontològics dins les pròpies relacions. No oblidem el cas del Gran Wyoming, que envia un vídeo fals a través de Youtube on es veu com insulta una becària. Intereconomia, cadena de la TDT, publica el vídeo sense contrastar-lo ni verificar-lo. Al dia següent, el Gran Wyoming posa el vídeo sencer, i el vídeo acaba amb ell i la becària traient un cartell on posa “Os la hemos pegado”. Intereconomía rep moltes crítiques perquè ha publicat una cosa sense contrastar. Gran Wyoming també rep moltes crítiques perquè ha llançat una mentida en un escenari on hi ha molta gent que se la pot creure.

  Una característica de la xarxa és la seva actualització constant, la immediatesa. El fet que puguem ser els primers a informar a través Internet no vol dir que aquest sigui l’únic objectiu, perquè pot passar que siguem els primers en equivocar-nos.

• Pàgines com Menéame, Nowpublic i Ohmynews afirmen que cada ciutadà pot convertir-se o ésser un periodista…

  Actualment s’ha produit una pèrdua de credibilitat de la societat dels mitjans. Els mitjans es van oblidar que parlaven per a la gent i van començar a fer el que volien: un periodisme de declaracions, molt superficial i que no corresponia a allò que estava demanant l’audiència. Gràcies a la web 2.0, però, allà on no arribaven els mitjans, van començar a arribar els ciutadans. La població va començar a crear els seus propis cibermitjans on denunciava i criticava aspectes que no apareixien en l’agenda temàtica dels mitjans. El que estem veient no és quelcom nou sinó la conseqüència d’una situació mal portada: la pèrdua de credibilitat dels mitjans.

  D’altra banda, els periodistes no poden estar a tots els llocs. Avui, però, quelsevol ciutadà disposa de tecnologies per a gravar imatges, àudio, enviar textos… i es converteixen, en certa manera, en ramificacions que estenen l’abast dels periodistes tradicionals. Així, si d’una banda els mitjans no poden arribar a tot, de l’altra la gent ja disposa d’eines per a convertir-se en improvisats cronistes.

• Així, Internet i les noves tecnologies possibiliten que la ciutadania exerceixi com a periodistes.

  Jo crec és que és cent per cent positiu que els ciutadans puguin participar en aquest debat, perquè és més democràtic, més plural i hi ha més veus, i quan hi ha més veus també hi ha més compromís. D’altra banda, hi ha una sobreabundàcia d’informació, i és aquí quan els periodistes han d’actuar com a filtres, referències, cartògrafs que ordenin la informació.

  En últim terme, més que parlar dels ciutadans com a periodistes, hauríem de parlar dels ciutadans com a emissors, com a gent amb capacitat per a dir quelcom. No és el mateix dir quelcom que informar. Informar és un procés molt més complicat que requereix d’unes habilitats i unes competències. Seria injust dir que, un personatge anònim, que no té aquesta formació, pot elaborar continguts amb la mateixa qualitat que un periodista. Tal com diu José Luís Orihuela, professor de la Universitat de Navarra, amb la web 2.0 hi ha una notícia bona i una dolenta: la bona és que ara tots poden ésser emissors, i la dolenta és que ara tots poden ésser emissors. Vegem les dues cares d’aquest mateix fet: el positiu, democratització, més pluralitat, més participació; i el negatiu, major abundància d’informació, més caos.

• El paper del ciutadà seria comunicar, aportar continguts…

  Un cas interessant és el de Ohmynews, diari que publica continguts dels ciutadans, que paga les aportacions de la gent i, no ens n’oblidem, que filtra o edita els continguts abans de publicar-los. El model d’Ohmynews comença a tenir ja una certa petjada en els mitjans que incorporen la web 2.0: Soitu, a Espanya, també està pagant els ciutadans que publiquen textos i fotografies pròpies. Sembla ser que canviarà el concepte de qui aporta continguts: si són només els periodistes o són també els ciutadans.

  Amb Internet, estem assitint a un canvi de velocitats: quan va esclatar una bomba d’ETA, el primer mitjà que en va informar va ser Hi5, o Tuenti. Els mitjans hauran de buscar la manera de no quedar a una velocitat molt més lenta que la que marca la web 2.0, i això es resumeix en la necessitat que el futur, els estudiants que estan ara a les universitats, surtin amb idees, amb iniciativa, amb formació per a assumir el lideratge d’aquest canvi, un canvi revolucionari i equiparable amb la impremta de Gutenberg.

Publicat el 25 de març de 2009 a Tu pots ser periodista