Mmm… Vaja, doncs… SEMBLA MENTIDA!!!
(Però és veritat)
Tom Wolfe presenta el Nou Periodisme com un gènere que utilitza tècniques i recursos propis de la novel·la realista per a elaborar treballs periodístics en profunditat
Trenta-cinc anys després de la primera aparició de El Nuevo Periodismo, assaig escrit pel periodista Tom Wolfe, el concepte de nou periodisme continua essent un gran desconegut tant entre part dels professionals dels mitjans de comunicació com entre la majoria de la població. És per això que aquesta petita joia, on Wolfe presenta què és el nou periodisme d’una manera senzilla i amena però efectiva, hauria de passar per les mans de tothom: gràcies a aquesta obra, els periodistes dels mitjans descobriran una nova manera de treballar que els ajudarà a fer la seva feina millor. De la mateixa manera, la resta de ciutadans, receptors per tots costats d’una allau d’informació, s’armaran amb més criteris per a distingir la informació de qualitat d’aquells miratges que s’assemblen a un producte periodístic com cal però que no ho són.
En el llibre, Wolfe se serveix d’unes primeres pàgines d’assaig per a definir el nou gènere periodístic i per a explicar les seves característiques i tècniques i, un cop repassada la teoria, ofereix nou fragments de pràctica als seus lectors.
Tot i que El Nuevo Periodismo és una obra d’assaig on es presenten les bases teòriques d’un nou gènere, el llibre fuig de l’estil distant i asèptic que acostumen a tenir els textos de coneixement. Wolfe aconsegueix que la teoria, l’explicació de tècniques i maneres de treballar i les reflexions al voltant de la història i trajectòria del nou periodisme i de la novel·la, es presentin d’una manera que absorbeix el lector. Per tal d’aconseguir aquest efecte, l’autor utilitza un llenguatge senzill i comprenedor, amb un abundant ús de recursos com les exageracions i les comparacions que li garanteixen que allò que diu queda clar. La primera part de l’obra presenta un to didàctic molt efectiu: Wolfe explica què és el nou periodisme i quins són els seus recursos alhora que utilitza aquests recursos en el text. Així, alhora que presenta com un dels grans quids del nou periodisme ser al lloc dels fets i viure allò que estem explicant, Wolfe deixa clar que ell ha treballat en diaris i suplements i que ha experimentat en pròpia pell les tècniques que ven, per exemple, en recopil·latoris anteriors com La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop, obra apareguda cinc anys abans que El Nuevo Periodismo i on Wolfe ja posa en pràctica tot el que recepta després. Si l’autor parla de la possibilitat de jugar amb el punt de vista i canviar-lo constantment com una tècnica per a atreure l’atenció del lector, més endavant juga amb nosaltres i aplica aquest salt de punt de vista constant i sense avís: “Se sentían confundidos, ofuscados… Esto no puede estar bien… Esa gente hacía trampas, adornaba la cosas, inventava el diálogo… Díos mío, tal vez habían inventado escenas enteras los mentirosos sin escrúpulos (se lo digo yo, árbitro, esa jugada es ilegal). Necesitaban creer, en suma, que esta nueva forma no era legítima… era una «forma bastarda»”.
A banda d’explicar tècniques i característiques, Wolfe també aprofita el seu doctorat en Literatura nordamericana per exposar la tesi que el nou periodisme és la salvació de la literatura i la novel·la dels EUA, una literatura que després de l’èxit viscut durant les dècades de 1920 i 1930 amb autors com F. Scott Fitzgerald, John Steinbeck, Ernest Hemingway o William Faulkner, va decaure i va quedar limitada a la novel·la d’idees, obres desarrelades de la realitat i del que succeïa. El nou periodisme era el camí que conduia a un futur on les novel·les d’intens realisme social triomarien. En aquest punt, però, sembla que Wolfe no la va acabar d’encertar. D’una banda, durant els anys seixanta i setanta trobem diferents llibres que miren a la societat nord-americana i als seus problemes: el problema racial, que apareix mencionat en el fragment de Terry Southern A la rica marihuana y otros sabores en l’antologia de El Nuevo Periodismo, és matèria prima d’obres com Otro país, de James Baldwin, o en Cántico de Salomón, de Toni Morrison. També durant aquell període autors jueus com Isaac Bashevis Singer ofereixen un retrat de la vida dels jueus en la seva trilogia La família Moskat, o d’altres com Edgar L. Doctorow o el més conegut Philip Roth parteixen dels costums i la realitat del seu voltant per bastir les seves novel·les.
Així doncs, deixant de banda la radicalitat de les afirmacions de Wolfe, la diferència entre el nou periodisme i la producció novel·lística de l’època no és el fet de considerar la realitat com a matèria primera o no, sinó la manera d’apropar-se i reflectir aquesta realitat: si per als novel·listes la realitat era la inspiració, el que motivava la novel·la, per als nous periodistes la realitat serà la novel·la en sí.
D’altra banda, l’esperança de Wolfe de que els textos del nou periodisme acabessin triomfant s’ha acabat dissolent en el pas dels anys. Les històries de la literatura, tot i que sí mencionen algunes obres seguidores del nou periodisme, com ara A sang freda,de Truman Capote, o el text de Norman Mailer Els exèrcits de la nit, ignoren del tot la resta d’obres fetes seguint les tècniques periodístiques. La novel·la d’intens realisme social no va acabar triomfant i la literatura nord-americana de segona meitat del segle XX és recordada per la seva gran heterogeneïtat, amb abundància de textos de ciència-ficció i d’intriga, com els escrits per Thomas Pynchon, Ray Bradbury o Chuck Palahniuk, i amb moltes obres incloses dins les neovanguardies, llibres que en la seva majoria es defineixen per la seva adscripció a la metaficció -aquella ficció que fa referència a la pròpia ficció-, pel seu joc amb narradors experimentals i per la reflexió sobre la filosofia del llenguatge i els problemes que planteja la relació entre la parla i la realitat.
Wolfe centra el seu text en la presentació d’una sèrie de característiques i tècniques necessàries per a elaborar treballs de nou periodisme, elements que després exemplifica clarament en la posterior antologia. Per l’autor, la força del nou periodisme rau en quatre característiques de la novel·la realista: la construcció escena per escena, la força del diàleg realista, la inclusió del punt de vista de diferents personatges i la força dels detalls com a portadors de diferents significats socials. Però a banda d’aquests procediments, la veritable potència del nou periodisme està en la documentació i la recollida d’informació: passar temps amb les persones i en l’ambient que volem presentar, conèixer què és important i què no per a ells, saber com parlen, es mouen, vesteixen i relacionen, què pensen, què els preocupa i què els fa feliços. Serà aquesta recollida de material el farà possible que després s’apliquin les característiques de la novel·la realista als personatges o fets dels que parlem; és aquest emmagatzemament de dades i vivències el que ha possibilitat els textos de l’antologia.
Gràcies a una bona documentació Rex Reed i Barbara L. Goldsmith poden oferir a Ava Gardner i a Valerie Solanas com uns personatges rodons i complexos en ¿Duerme usted desnuda? i en La Dolce Viva, respectivament. Reed i Goldsmith excel·leixen en presentar els personatges d’una manera diferents a com han aparegut en altres entrevistes i, tot i que Ava continua essent una estrella i una dona de gran bellesa, amb “irresistible sonrisa de Ava” i “sus ojos de Ava”, el personatge apareix més pròxim i més humà, amb opinions crítiques sobre la interpretació i la indústria del cinema, amb uns gustos literaris determinats i unes determinades expectatives de les relacions de parella i de la vida espiritual. La màgia de Reed és anar més enllà de la imatge de diva del cinema i presentar a Ava Gardner com una persona propera. Si algunes entrevistes periodístiques només reflexen personatges arquetípics, el nou periodisme ofereix tipus, personatges que més enllà d’estrelles, alcohòlics, pensadors o militars són persones amb una història i una evolució. En aquesta línia, Rex Reed presenta la dicotomia glamour/humanitat com un tot centrant-se en detalls com la decoració de l’hotel, el mobiliari o la roba d’Ava per a transmetre la sensació de luxe i de diva de l’actriu, fet que li permet que Ava es converteixi
en la mina d’on treu els detalls que l’acaben presentant com a persona.
De la mateixa manera, Goldsmith ens apropa a la humanitat de Viva i, a través d’ella, a Andy Warhol i al món del cinema underground i les seves relacions. L’autora de l’entrevista combina grans fragments de diàleg recollits durant l’entrevista amb un narrador testimoni que, alhora que ens diu que Goldsmith era allà i va viure i veure tot el que relata i escriu, i aporta així credibilitat al text, fa que la seva persona quedi en últim terme i no distregui l’atenció del lector del veritable tema: Viva com a persona que treballa en el cinema underground. A banda de presentar uns personatges humans i complexos, Reed i Goldsmith destaquen al evitar qualsevol valoració sobre els personatges sobre els que escriuen i les seves actuacions: si Ava Gardner beu en excés, Reed no ho valora, simplement es limita a descriure el que l’actriu beu i en quina quantitat i velocitat, es limita a donar informació i deixa per al lector la possibilitat de valorar i d’escandalitzar-se o no. De la mateixa manera, si Viva i les actrius underground fan un recorregut pel bulevard de les drogues, la periodista en cap cas deixa entreveure si combrega o rebutja amb l’estil de vida de l’entrevistada. El nou periodisme, tot i presentar la forma d’una novel·la, continua essent un treball amb informació i, com a tal, els periodistes es mantenen neutrals: més a prop i amb major coneixement de causa, però des de l’objectivitat.
L’antologia també inclou un cas ben allunyat del narrador que desapareix deixa el protagonisme pel tema que tracta: Terry Southern i A la rica marihuana y otros sabores és un clar exemple de narrador en primera persona que se situa en primer pla de l’acció, un narrador protagonista. L’article de Southern, més que ser un text sobre el twirling i les majorettes al sud dels EUA, és una crònica sobre l’elaboració d’un reportatge que no apareix per enlloc. L’autor, convertit en narrador protagonista, descriu el seu viatge per tal de documentar-se sobre el tema, la seva estada al campus d’Ole Miss, les reaccions que li provoquen les noies de l’Institut i les diferents sensacions que sent al llarg de l’elaboració del seu article. Expressions com “en mi caso”, “me sentía”, “creí”, o “había borrado de mi mente” conviuen amb llargs paràgrafs de documentació i dades sobre el twirling (i fins i tot la còpia de l’horari de l’Institut!) incorporades al text sense cap tractament. Mereix el text de Southern ésser inclòs en un recull de nous periodistes? Més enllà d’ésser una mostra de com treballar per a elaborar un text del gènere, l’article no aporta res més que un narrador protagonista que desvia l’atenció del tema -el twirling i les seves practicants- cap a ell.
Una de les poques virtuts del text de Southern en relació al nou periodisme són els fragments de diàleg en els que reprodueix la manera de parlar dels ciutadans dels estats del sud dels EUA. La força del diàleg realista, arribar a conèixer la manera de parlar de les persones, és un dels elements característics del nou periodisme. Tot i que Tom Wolfe usa fins a l’abús la reproducció del diàleg realista en obres seves com Emboscada en Fort Bragg (“Etá nuna nidá militá e lo mismo que sé un hombre”), els dos textos de Wolfe inclosos en l’antologia no sobresurt per l’abundància de diàleg, sinó per l’ús del que l’autor anomena ‘veu de prosceni’: el narrador adopta el to i la manera de parlar dels personatges i l’ambient objecte del seu text i, d’una manera més efectiva que no amb descripcions minucioses, el lector es pot submergir en el tema tractat i arriba a tenir la sensació d’estar enmig de les situacions presentades. En els dos fragments inclosos en l’antologia, Wolfe ens transporta des d’un ambient sofisticat i esnob (“Porque, Dios mío, los criados no son una mera conveniencia, son una absoluta necesidad psicológica”) fins a una situació viscuda per unes persones del fons de l’escala social (“¿Quién está jodienco a quién?… tú hiciste tu número y él el suyo, y ni siquiera tuvieron que parar la música… La banda siguió tocando y… sin embargo… ¿Viste la cara que ponía? Aquel pelele…”).
Robert Christgau empra un recurs similar a Beth Ann y la macrobiótica. En aquest cas el narrador, que explica una història que ell no ha viscut des d’una omnisciència neutral gràcies a la documentació i les entrevistes amb els protagonistes del text -a excepció de la principal protagonista, que és morta- opta per introduir explicacions sobre l’actuació dels personatges des del punt de vista d’aquests: reprodueix uns pensaments vàlids per als protagonistes amb tota naturalitat i sense cap valoració. Gràcies a això, el lector es troba cara a cara amb uns arguments que, encara que a ell li sobtin, reforcen la història perquè li presenten el punt de vista dels personatges. Així, és motiu per no voler tornar a veure el pare el fet que, en la seva presència, “las vibraciones eran excesivas, sencillamente”. D’altra banda, gràcies a la reproducció dels arguments dels personatges des del seu punt de vista, l’autor ajuda a acostar un tema com la macrobiòtica a lectors que el desconeguin, introduint conceptes com “yin”, “yan” o “sanpaku” de manera comprensible i natural, sense necessitat de fer un apart en la narració per introduir-los. La màgia de Christgau, a banda d’aconseguir penetrar fins al pensament dels protagonistes d’una història que ell ni ha viscut ni ha presenciat, es troba en la naturalitat del seu llenguatge i la suavitat i eficàcia amb què introdueix conceptes desconeguts: cap dubte queda de quines són les bases de la dieta macrobiòtica o de què significa tenir els ulls sanpaku.
Finalment, Nicholas Tomalin i el seu text El general sale a exterminar a Charlie Cong acaben de reafirmar que el nou periodisme, tot i el seu format novel·lístic, continua essent un treball sobre la realitat, una feina periodística sobre qualsevol element d’actualitat: tant una mort sorprenent com la vida d’artistes, el funcionament de grans empreses o un conflicte bèl·lic. Nicholas Tomalin escull aquesta última temàtica i marxa a acompanyar una tropa de soldats a la Guerra del Vietnam. Gràcies a aquest treball sobre el terreny, a aplicar les maneres de treballar del periodisme, Tomalin pot oferir un narrador testimoni creïble i coherent que sap amagar la seva presència i posar en relleu la realitat de la guerra i la seva concepció actual: una empresa que dedica capital i personal per arribar a dominar el mercat.
És, doncs, el que fa Tomalin, el secret del nou periodisme: marxar a cobrir qualsevol esdeveniment d’actualitat, ser present a l’escenari dels fets i conèixer i dominar les fonts d’informació per a poder oferir, en definitiva, un treball periodístic de proximitat i de qualitat, un treball periodístic que coneix els fets, el seu context i les claus interpretatives d’allò sobre el que parla, i que ho presenta al lector de manera amena i clara. El nou periodisme va més enllà del què, qui, com, quan i on que acostumen a presentar els mitjans d’avui en dia i es dedica a explorar la realitat i la societat. El nou gènere que presenta Wolfe en aquest assaig és una manera de generar coneixement sobre allò que ens envolta
però del que moltes vegades no som conscients. Si el periodisme actual es veu forçat a reduir l’actualitat i la vida a mitja pàgina d’un diari o a 50 segons d’imatges i locució, el nou periodisme és el crit d’alerta i de rebel·lió: La vida és complexa i si li donem un tractament superficial ens allunyem d’ella i de la seva realitat! Deixeu-nos explicar bé, i en profunditat, què és tot allò que us sona però que continueu ignorant!
