És possible un altre periodisme cultural? Parlen els crítics

Divendres 9 de maig, últim dia de les II Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats de la UAB. Falten cinc minuts per tres quarts d’onze del matí i la primera conferència del dia, prevista per dos quarts en punt, és a punt de començar. Com sempre, van tard.

…

La porta de la Sala de Juntes s’obre i tots els estudiants que esperaven per a la conferència entren i es comencen a asseure. Al seu darrere, entra José María Perceval, moderador de la sessió, i els tres convidats: David Castillo, crític de l’Avui; Toni Vall, crític de cinema; i David Vidal, professor de Literatura i Periodisme de la universitat.

Abans de presentar la jornada, Perceval fa un recorregut per les seves peripècies en unes conferències de València. Acabat el preàmbul, dóna veu als convidats no sense abans afirmar que, per a ell, la cultura hauria d’estar en un oci renovat, “en la reorganització de l’oci”. “Plantejo una opa de la cultura cap a l’oci“, reafirma.

…

David Castillo pren la paraula i, enllaçant amb el discurs del moderador, explica com fa anys la secció de cultura dels diaris es va acabar fonent amb la d’espectacles. Ara, ens diu, s’està plantejant una macrosecció que inclogui també televisió. Castillo parla de què és cultura, de quina és la situació de la cultura en el periodisme i de quina hauria de ser la formació dels professionals que escriuen sobre cultura als diaris: periodistes o humanistes? El convidat acaba la seva intervenció amb una d’aquelles frases lapidants tant pròpies d’aquestes jornades: “Un escriptor pensa d’un crític literari el mateix que un fanal pensa d’un gos que va a pixar-se-li“.

…

És el torn de David Vidal, professor de la UAB. Malgrat no expliqui res, la seva intervenció és decisiva: recorda que els assistents a la sessió esperaven que se’ls parlés de la crítica, cosa que no s’està fent. Vidal encarrila la jornada amb unes quantes preguntes: quina funció compleix avui la crítica? Quina diferència hi ha entre crítica acadèmica i crítica periodística? La crítica és només per divertir-nos o hi ha alguna cosa més? Una molt útil tocada de cresta.

Castillo reprèn la paraula per dir que, per a ell, la crítica compleix una funció bàsicament orientativa. I afegeix: “Avui en dia vivim en el periodisme de quadratín, on el que és important és quadrar. No crec que els continguts visquin un bon moment”. Ni tampoc la crítica, sembla voler dir-nos.

…

I arriba el moment de Toni Vall, crític de cinema i únic ponent que centra la seva intervenció en el que s’esperava: la crítica.

“Jo faig crítica per passar-m’ho bé”, comença dient Toni Vall, que continua citant als autors de Cahiers du cinema: “La crítica és una eina per millorar el cinema, i millorant el cinema es pot millorar la vida“. “Potser és molt romàntic -reconeix-, però és la visió que trobo més estimulant”.

Vall explica què cal per poder ser crític de cinema, i cita quatre requisits: el gust pel cinema, el disfrutar parlant-ne, haver vist moltes pel·lícules i saber escriure.

Vall es presenta com a seguidor fervorós d’una “crítica apassionada i convençuda, i no d’una crítica escèptica on només s’expliqui l’argument”. Per ell és imprescindible que el lector sàpiga si a l’autor de l’article li ha agradat l’obra o no: “El crític ha de mullar-se, explicar què li ha passat i què ha sentit”. Més endavant, Vall reblarà el clau dient: “Si se li ha de fotre una òstia [a una pel·lícula], se li fot, però amb un esperit constructiu i amb respecte”.

El crític també parla de quina pot ser l’estructura d’una crítica i quins aspectes s’haurien de tocar per acabar desembocant en l’actitud que ha de prendre el periodista al fer una crítica: “Crec que s’ha d’ésser intens, la paraula és intens”.

Vall tanca la seva intervenció destacant la gran llibertat que ofereix la crítica en comparació amb la resta de gèneres: “La crítica et dóna unes ales que altres gèneres no et dónen”.

…

Tancades les intervencions dels convidats -i del moderador-, es passa la paraula als assistents. El públic parla de les possibilitats que ofereix Internet per democratitzar la crítica, suggerència que diria molesta bastant a Castillo. “Tot el que hi ha a Internet és pornografia”, ofereix com a resposta.

Els assistents també parlen de la injerència d’anunciants en la crítica, i també de les imposicions de la mateixa empresa periodística, en tant que grup amb interessos en editorials o altres sectors, per exemple. Els convidats no ho no neguen pas, i Vall deixa anar una reflexió que em sembla interessant: “[Quan fem una crítica] s’ha de tenir present que estem parlant d’un producte comercial en el qual una empresa hi ha dipositat unes esperances comercials“.

…

Acabada la intervenció del públic, es tanca la primera conferència del dia. La sala de juntes es buida i tothom es llença cap a una taula on hi ha cafès, infusions i aigües. “Cafè i pastes”, resa el programa de les Jornades. Enguany, però, no hi ha pastes, ni tampoc croissanets de xocolata. Llàstima.