Direcció: Mike Nichols
Intèrprets: Tom Hanks, Julia Roberts i Philip Seymour Hoffman
Música original: James Newton Howard
Durada: 97 minuts
Producció: Universal Pictures, EUA, 2007
…
La guerra de Charlie Wilson és una d’aquelles pel·lícules que un va a veure i llavors no sap perquè ho ha fet.
La pel·lícula és lenta, amb una història mancada de tota mena de ritme i d’emoció, encara que a priori una pel·lícula basada en una etapa de la Guerra Freda, amb escalada de tensió, amb conflictes armats, guerres i morts sembli que ha d’ésser emocionant. En aquest cas no és així.
A la manca de ritme s’hi afegeix una interpretació dels actors que no podia ser més insulsa: mai m’hauria imaginat que una persona pogués fer la mateixa cara mentre està nu en un jacuzzi rodejat de noies que quan va a visitar un camp de refugiats. Amb l’actuació de Tom Hanks ja ho he vist. Moltes gràcies, senyor Hanks. I el mateix es pot aplicar a Julia Roberts, una dama que se suposa manega molts fils però amb menys sang a les venes que aigua als pantans catalans.
Unit a tot aquest cúmul de despropòsits hi ha el tractament de la història. Ens podríem preguntar: a què ve ara aquesta pel·lícula?
El film es basa en la novel·la de mateix títol de George Crile. Novel·la i pel·lícula es venen tot afirmant “basada en la increïble història real”. Potser s’ho haurien de plantejar.
La pel·lícula ens ensenya uns EUA paternalista i protector que, després que un dels seus congressistes viatgi a l’Afganistan i vegi la quantitat de persones que hi ha en camps de refugiats, s’il·lumina i decideix donar-los armes perquè es defensin.
Potser aquesta pel·lícula “basada en la increïble història real” hauria d’explicar que a l’Afganistan hi havia hagut un cop d’estat i que el nou govern havia demanat ajuda a la URSS per establir un model soviètic al país. Però, aprofitant que hi havia un grup de guerrilles mujadins que resistien el cop d’estat, EUA, en plena Guerra Freda, va arrebossar d’armes els mujadins perquè acabessin amb la possibilitat d’un Afganistan prosoviètic.
Aquesta pel·lícula “basada en la increïble història real” potser també hauria d’indicar que no va ser donar les armes als resistents i acabar-se el conflicte en dos dies, sinó que entremig van haver de passar deu anys -amb les seves hores i els seus minuts-.
La guerra de Charlie Wilson, potser, també s’hauria de plantejar que un mínim respecte a les persones i a la seva vida no fa mal, i que potser no s’haurien d’esplaiar tant ensenyant com un home des de dalt d’una muntanya fa volar un avió i el seu tripulant -que era una persona-.
El final de la pel·lícula no és allò que titllaríem de final feliç: un cop EUA ja ha vist com la URSS marxa amb la cua entre cames d’Afganistan, ells també marxen deixant el país en mans de les guerrilles resistents -el que avui en dia coneixem per talibans, per entendre’ns- i sense oferir-los cap ajuda humanitària ni de reconstrucció. I així va anar la cosa.
“Els hauríem d’haver proporcionat escoles, una educació i ajuda”, es lamenta el congressista Wilson al final de la pel·lícula. És clar, com pretendre que un país vagi bé si no és sota la tutela dels EUA!
És la pel·lícula, potser, un consell als governants sobre què han de fer ara amb l’Iraq i l’Afganistan? No ho gosaria afirmar, però crec que no.
La Guerra de Charlie Wilson és una pel·lícula que em planteja un munt de dubtes. No obstant, una cosa em queda clara: anar-la a veure ha estat una pèrdua de temps.
