Direcció: Jaume Balagueró
Intèrprets: Emma Vilarasau, Karra Elejalde, Tristan Ulloa, Pep Tosar, Toni Sevilla, Jessica del Pozo, Brendan Price i Carlos Lasarte.
Música original: Carles Cases
Durada: 102 minuts
Producció: Filmax S.A., Espanya, 1999
Els sense nom, més que una pel·lícula de por o terror, és un d’aquells films psicològics que ens parlen del bé i del mal, de fanatismes i horrors reals, i ens descobreixen que el món no és tant bonic com pot semblar.
Cinc anys després d’haver trobat morta la seva filla segrestada, Emma Vilarasau, la protagonista, rep una trucada d’una noia que diu ser la nena raptada, i suposadament morta, i que demana a la seva mare que la vagi a buscar. A partir d’aquí, Vilarasau comença a buscar la seva filla amb l’esperança de retrobar-la. Però les coses no són senzilles.
La pel·lícula és bona i, tot i que segueix completament la línia de les històries que dirigeix Balagueró – a excepció, és clar, del documental d’Operación Triunfo-, no per això deixa d’atrapar l’espectador. Balagueró ens ofereix un film ben rodat, que mostra i amaga el que cal per anar jugant amb nosaltres i mantenir-nos en tensió al llarg de tota la pel·lícula.
L’actuació dels personatges és fantàstica, sobretot Emma Vilarasau en el paper de mare espantada que, malgrat la por, segueix endavant per tal de trobar una filla que ja donava per morta. També Carlos Lasarte fa una magnífica interpretació en el seu paper -petit però fantàstic- de pres fanàtic però alhora sorprenentment lúcid i intel·ligent, capaç de manipular i dirigir les persones.
L’únic que falla a Els sense nom és el final de la pel·lícula, un final bastant previsible per tothom que estigui habituat a veure films d’aquest gènere. No obstant, és un final adequat, ja que malgrat la seva previsibilitat altres acabaments segurament haguessin decepcionat.
